PARLA PAGESA

No li faci quimera que plogui!. Això es el que em va dir la Remei quan la vaig conèixer, jo anava xopa de dalt a baix,  i  li vaig dir que li agrairia que m´ensenyes l´habitació de la casa de turisme rural que havia llogat.

La dona petiteta i rodanxona amb galtes de pa de ral, em va acompanyar a una cambra d´una pallissa, doncs això vaig veure que  era abans de ser habitació rural,  estava però,  molt endreçada i càlida, i amb una llar de foc que enamorava.

Va mirar-me fixament i va comentar que no sabia que hi venia a fer en ple més de desembre a un lloc tan apartat de la civilització.

Doncs escriure vaig dir jo, aquí hi trobaré tranquil·litat oi?

Si va dir la Remei,   tan sols cloquejos d´alguna gallina o el renill del cavall, o el sapastre del meu home quan porta les vaques a pasturar, fa uns brams i uns renecs com un ase.

Bé vaig dir, és precisament el que busco i veig que hi teniu una bonica llar de foc i una taula, no em manca gaire cosa més. El menjar el féu vosaltres oi?

Si ja hi vàrem quedar per telèfon va dir la Remei, recony els de la ciutat no teniu gaire memòria.

No, si i tant,  vaig dir mentre em treia les bambes xopes . La dona va veure que volia canviar-me la roba, va posar dos tions més a la llar de foc i amb un siau, va marxar.

Estava molt cansada em vaig canviar amb roba còmoda i em vaig estirar en una butaca  que hi havia davant la llar de foc. Hi estava tant còmoda que em vaig adormir.

En despertar ho vaig veure ja fosc per la finestra. Em vaig posar dempeus i vaig mirar el rellotge, les nou del vespre. Ostres em vaig dir jo, ja deu ser hora d´anar a sopar. Vaig agafar una jaqueta i xino xano em vaig encaminar a la casa de pagès del davant.

No va fer falta que truques a la porta. La Remei somrient em va fer passar a dintre la casa i sorneguera em digué.

Vostè deu tenir son endarrerida, he vingut un parell de vegades i vostè dormint com una lirona, entri ja havíem començat a sopar.

En entrar vaig veure una taula parada, on h havia  un home escardalenc que menjava sopa fent un gran soroll en engolir-la..

És el Cosme el meu home va dir la Remei, aquesta es l´escriptora de Barcelona..

Li vaig allargar la mà i li vaig dir, bona nit i molt de gust senyor.

Mai tant carallot! em va dir, aquí no anem amb aquestes flasqueries , recollons, som gent de pagès nosaltres. Seu noia seu i sopa. Que diu aquesta dona, diu que escrius?.

Jo una mica sorpresa pel mai tant carallot! em vaig asseure a la taula i vaig pensar que havia fet bona tria. Eren una parella que bé els podia dedicar un relat. Això de carallot, feia temps que no m´ ho deien.

Montserrat Vilaró Berenguer

You may also like...

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *