NOMÉS BLEDES

Quan s’acosten aquestes festes de Nadal, que la majoria tant esperem i que al mateix temps tant temem, ens carreguem d’un estrany nerviosisme. Sabem que alguna cosa no previsible ens pot fer canviar el rumb de la nostra vida, si més no,  ens la pot marcar. Una curiositat malsana conviu amb nosaltres i procurem que aquests dies siguin plens de contactes i d’accions, encara que aquestes només siguin per anar a comprar més del compte, la qual cosa provocarà un debilitament de la nostra pobra economia, fer menjars sofisticats que costen un ull de la cara, i que després maleirem tot fent-nos els màrtirs, i jurarem que l’any vinent tot serà diferent. Però, que bonic que és Nadal! És una època de compartir i de sentir-nos més bons i més generosos. Si no ho fas, tots els ulls recauen sobre teu censurant-te, i, és clar, la consciència ja la tenim prou “tocada”. L’ambient: les garlandes, la música nadalenca, el pessebre, les criatures a casa que no et deixen fer res, les àvies que només volen donar instruccions i expliquen com ho feien elles… Ai, Senyor!! És un temps per guanyar-se el cel.

Bé, el que vull plasmar és l’últim dinar familiar d’aquestes festes tan entranyables:

La Rita és una dona elegant, guapa, meticulosa, detallista, treballadora, amable…, una meravella. Havia convocat tota la família a dinar, un dinar de festes. Un somni per a tots nosaltres!

Quan vam arribar a casa seva, i la del seu marit, ens va semblar que entràvem a “la República de casa seva”: no hi faltava RES. Tot era perfecte! Una flaire celestial de menges diferents molt ben harmonitzades ens anunciaven el gran plaer que ens esperava.

La taula, vestida amb les seves millors robes, i preparada per il·luminar les menges amb uns preciosos canelobres, ens donava la benvinguda. El festí estava servit per poder assaborir  la simfonia de colors i d’olors que ens havia preparat.

Tots, vull dir tots i totes, vam felicitar efusivament l’amfitriona, que s’havia abillat  amb els seus millors vestits, pel seu bon gust i per esmerçar-hi tantes hores. El marit, al seu costat, l’acompanyava amb un somriure d’orella a orella.

Quan ja havíem acabat de prendre els torrons, neules, galetes, panettones, bombons… cafè i licors va saltar una altra pluja de felicitacions que va acabar amb una inundació d’elogis que van incomodar una mica al marit. Va ser llavors quan algú va dir: “Quina sort que tens de tenir una dona que en sap tant. Et deu tractar com un rei!”.

–Sí! –va dir ella–. Tot el meu temps és per fer-lo feliç; gasto molts diners perquè tot estigui impecable: em passo el dia comprant, fent menjars i netejant…

–Nena!, t’ho agraeixo molt. Sóc molt feliç per la teva dedicació, però… però, jo seria més feliç… per exemple,  amb un bon plat de bledes, que no me’n fas mai.

–Ooooh!! Quina barra!! I ho dius araaa…

Les discussions i els retrets van saltar com les llebres mentre, amb tota la bona intenció, nosaltres, els invitats, intentàvem calmar aquells ànims encesos i cansats de tants dies seguits de festes i obligacions.

La simfonia havia arribat al seu final: un final apoteòsic que no oblidarem mai. Em pregunto si coneixem prou les persones que tenim al costat i que ens han acompanyat  durant anys i més anys.

MARIA TERESA GALAN BUSCATÓ 

You may also like...

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *