L’escala

L’escala que sempre fa pujar o baixar, tot depèn de com es miri.

En aquest cas, l’escala és ampla amb graons baixets i molt espaiosos, no hi ha barana per poder-nos recolzar en algun moment de cansament, tampoc són contínues n’hi ha amb distàncies llargues i a mesura que vas arribant al final les separacions són més curtes, podria ser com el batec del cor, on en moments és més tranquil però sempre, quan s’està arribant a lloc, el batec és més ràpid, més constant, més fort, com aquest terra que s’està trepitjant.

El terra és rugós, insegur, el sol vol entrar però l’entorn no el deixa, li posa dificultats, no vol que l’energia positiva del sol, la que carrega qualsevol estat d’ànim entri, però tot i així, la lluita és guanyada, al final el sol l’espera, amb els braços oberts, l’espera amb amplitud, amb espai, amb el terra ferm i pla, sense graons, sense obstacles, simplement la llibertat.

Una llibertat que costa arribar, s’ha de lluitar per aconseguir-ho, però tot i així, el recorregut és l’aprenentatge, és la millor manera d’arribar, sense aquesta dificultat no es podria gaudir d’ella.

Una llibertat, que tot i desitjar-la també hi ha el sentiment de la por, de d’incertesa que pugui agradar, de si realment és el que es buscava o potser de tant buscar-la ,un cop es tingui, ja no sigui emocionant,ja no sigui interessant, o qui sap, potser la mateixa escala ha fet oblidar perquè s’havia d’anar en aquella direcció.

En la foto no s’aprecia però al final de tot on hi ha un carrer que el travessa, segueixen més escales, més obstacles, més dificultats, però tampoc es pot veure que són més verticals, però més segures, amb barana, amb flors i plantes al costat, on el sol cada mati hi entra amb tota la tranquil•litat de que sap que no molesta, de que és benvingut.

Així doncs, l’escala que des d’un inici sembla que sigui curta i més o menys fàcil, després resulta que no s’ha acabat, que tot i aconseguir arribar a dalt, sempre hi haurà més escales, totes ben diferents, amb les seves coses boniques, però també amb les seves trampes, sorpreses i algun secret amagat, perquè no tot és el que sembla, ni tot és com s’explica, millor que sigui un mateix que hi vagi, que ho provi i si li ha agradat, que continuï caminant, però sobretot, que no pari, que no es rendeixi , que si en algun moment de feblesa no sap cap on tirar, que no es preocupi, el sol sempre acaba senyalant la sortida, sempre diu on hi ha la llibertat

You may also like...

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *