LES VIRTUTS

La Fe, s’està fent el monyo dreta davant la calaixera, el seu pare li volia comprar una caixa de núvia,  ella  però, s’entesta en que tenia que ser calaixera. Ja em comprareu la caixa quan em mori, li digué, sols tenia 15 anys paro les idees clares i tant.

Calaixera en venda

El mirall és de sa mare, de plata igual que el raspall, herències, d’un passat millor. Amb la mà fa fora el gat, negre amb un collar i un cascavell , el collar l’ha fet ella de ganxet, es bonic troba.

Mireu quina pensada varen tenir els pares, jo Fe, Esperança la seva germana que segueix , Caritat l’altra i Consol la més petita, quins noms més alegres, redimonis.

La Fe és alta, té el cabell ros amb brins de plata que no se li veuen gaire, uns ulls blaus esbiaixats de forma i als seus 45 anys , soltera i sense compromís.

Renoi fins ara quina vida mes trista  treballar a la fàbrica i cuidar als pares, el pare sobretot, set anys en un llit, sort que l’Esperança l’ ajuda amb la mare, murmura per si mateixa. I el pare caparrut, vinga Fe t’has de casar. Ja ho vau fer per mi,  li contestava, el pare callava amb 2 matrimonis a l’esquena.

Ara es quan millor està, els pares morts i per fi hagués tingut alguns diners, la meva maleïda sort.

El pare no era d’aqui era de França , sempre els parlava del seu germà i de la casa pairal, ella no ho cregué mai. Però es veu que si, un bon dia arriba una carta de França on els comunicaven la mort de l’oncle i que tenien de fer-se càrrec d’una casa i unes terres.

Ho parla amb l’ Esperança, que ho va comunicar a les petites i van decidir que hi anirien.

 Però maleït sigui,  un soldat que li diuen Franco,  és l’any 1936 i ara han tancat les fronteres, no hi poden anar.

La Fe ja no té fe, l’ha malgastat  fa molts, molts anys.

 

Montserrat Vilaró Berenguer 

You may also like...

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *