LA VEU D’UN CAPELLÀ EMÈRIT.

Advent 2 A 19  La Puríssima

La gran protagonista de l’Advent: Maria, la Mare de Jesús. Per parlar de la mare, qualsevol de vosaltres, mares que m’escolteu, en sabeu més que no pas tots els capellans plegats. Com deuria ser Maria? Com a noia del poble, la més joiosa del voltant: simpàtica, eixerida, amable i l’encant del veïnat. Quan festejar amb el fuster Josep, deuria ser l’enveja dels nois; quan va ser esposa i mare, l’admiració i la gelosia de la ciutat de Natzaret. Això davant dels grans i dels petits que se la miraven de reüll. I davant de Déu, què? Només Déu podria contestar. Nosaltres només podem imaginar-nos un gest colpidor: Davant la proposta de Déu, misteriosa i enigmàtica, sense entendre ni comprendre res de res, amb l’ai al cor i llençant-se amb els ulls clucs a la gran aventura, va dir amb un somriure de felicitat: “ Sí! El que vós vulgueu. Aquí em teniu! Som-hi!”. Renoi! Això, ja ho diu tot.

Parlar de la Mare és sempre engrescador i provoca enyorament.  Parlar de la mare de Jesús és un tema emotiu. A vegades, carregats de bona fe l’hem desfigurada: Era una dóna de poble, senzilla, amiga de totes les veïnes que deuria caure molt bé a tothom. Complidora dels seus deures de Filla, jove, enamorada del Josep, esposa i mare i acollidora entranyable.. Ah! I amb un plec de maldecaps, segons l’Evangeli, com totes les dones, mestresses de casa, d’arreu del món… Us imagineu Maria, asseguda sobre el repeu de la porta de la fusteria de Natzaret amb Jesús a la falda i mirant-la, fit a fit, repetint-li un tros d’aquella cançó catalana que diu:

“Mare, mareta, marona;

aquest homenatge

a la teva imatge

surt del fons del cor…

Una mare sempre és mare

quan el fill es troba sol

Una mare sempre és mare

fins a l’hora de la mort..”

Quan va morir Jesús, al calvari,

 només hi havia la mare i un amic…

You may also like...

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *