LA VELLETA DEL SUPERMERCAT.

La Marta omple el carro del supermercat fins a dalt. El pinso pels animals i la sorra dels gats no li cap a dins, ha de fer sortir la plataforma de sota i amuntegar-los uns al cim dels altres com pot. Ha fet la compra per la setmana, per ella el seu marit i els fills que venen a passar el cap de setmana. Tampoc es podia oblidar dels animals de companyia, que ella mateixa es dóna compte que en te masses, però no té alè per foragitar-los ni per res, li agraden els animals.

Una dona ja gran s´apropa a la Marta, va una mica mal vestida i li diu:

– Gràcies noia, veig  que cuides animals, gràcies..

La Marta queda astorada, no coneix de res a la vella, que  porta un sac de pinso com el seu a les mans.

– L´he vingut expressament a comprar a peu i mira que hi tinc alguns quilòmetres, els meus gats però s’ho mereixen.

Clar, diu la Marta i continua omplint una mica més el carro i es dirigeix a la caixa seguida de la dona.

– Tu creus que després de vint anys m’havia de deixar amb tres gats i quatre gossos el remaleït , no estàvem cassats però be que vivíem junts, jo li rentava la roba i li feia les sopes. Va marxar, va omplir una maleta i adeu-siau, no sé ni on para.

La Marta se la mira i veu que la vella, li cau una llàgrima per la cara, va posant els articles i treu el moneder per pagar. Mira la vella i pensa que deu voler….

– Noia tu ets més jove, tens família?

Si diu , tot això és per la família senyora, ja pot pensar que per mi sola no compraria tant.

– Clar diu la vella, he anat a Càritas i alguna cosa m´han donat, però no gaire i ara miro si puc cobrar quelcom de la Seguretat Social, amb els quatre-cents euros que em donen, no pago ni la llum ni el pis. No he pogut encendre l´estufa en tot l´hivern.

Ho sento diu la Marta, i es mira la vella que la segueix per l´aparcament i agafa fort la bossa, pensa que potser la vol robar. Després la mira bé, i es fa una reflexió;  quines coses de pensar!! És una pobra velleta que cerca companyia, potser no sap amb qui parlar i es troba sola.

– Ara em queda el just per agafar l´autobús , aniré cap a la parada, ahir sols vaig menjar un cop arròs amb oli i no vegis el bo que el vaig trobar. Avui encara me’n queda una mica. Gràcies per cuidar animals, si jo no en tingues ja seria morta, i mira que m’han dit que els portes a la “perrera” , ara jo no ho faré mai, abans no menjo. Adeu noia, em sento millor per haver pogut xerrar una estona amb tu, normalment no tinc en qui fer-ho, gràcies per tot i perdona si té incomodat. I s´allunya lentament cap a la parada.

La Marta agafa una bossa, l´omple fins a dalt de menjar, llet , peix tot el que se li acut, fruita i corre cap a la parada del bus. Troba a la velleta encara asseguda amb el seu sac de pinso. Li dóna la bossa curulla de menjar i li diu.

– Acostumo a venir els divendres a aquesta hora a comprar, sempre que es trobi sola , si us plau vingui, parlarem del que vostè vulgui.

En aquell moment arriba el bus, la dona s´ aixeca diu gràcies i li fa dos petons a la galta i li diu. GRÀCIES FILLA i li fa un somriure bondadós. La Marta li diu adeu amb la mà i dins seu se sent bé, no ho dirà a ningú se’n riurien, potser res és com li ha explicat la velleta, potser li ha volgut aixecar la camisa. a dins seu però, alguna cosa li diu ha fet bé i marxa cap al seu cotxe

Montserrat Vilaró Berenguer.

 

You may also like...

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *