LA RECTORÍA O ABADÍA DE GAIÀ. EL BAGES

Retratava al Pere Albert Carreño, i al Juan Navazo Montero, davant la façana de l’antiga rectoria de Gaià, reconvertida ara en restaurant, on havíem dinat desprès d’un mati que ens duria al Pont de Vilomara, Santa Maria de Matadars, l’aiguabarreig del Cardener i el Llobregat, la Torre del Breny, la Cova de Sant Ignaci, l’esglesiola de Sant Març i el mal dit Pont Vell de Manresa, Santa Maria de Gaià i el seu Comunidor.

Dinàvem al Restaurant Gaià, en el que lluïen uns magnífics esgrafiats – que el temps i la desídia, esborren sense pietat – , i dels que no hi constància del seu autor.  Atès que l’edifici havia estat la rectoria de la veïna església de Santa Maria, i convivien en ell no menys de sis preveres que tenien cura de les diferents esglésies del rodal,  excloem  – malgrat la seva demostrada habilitat en el sector de la construcció – al Maligne.

Per explicar d’una manera clara i sintètica en què es basa la tècnica de l’esgrafiat , podríem dir que consisteix en una superposició de capes de pasta de calç tenyides que, després d’una aplicació successiva i encara en fresc de l’última capa, es traslladen per estergit els dibuixos prèviament preparats per tal que, tot seguit i amb les eines adequades, es pugui procedir al tallat i l’eliminació de les capes exteriors de les zones previstes, deixant visibles les capes inferiors.

L’esgrafiat és una de les arts més antigues. Emprat com a element decoratiu pels grecs i pels romans, cau gairebé en desús en l’Edat Mitjana, i ressorgeix amb el Renaixement italià, que el posa de nou en boga al decorar, amb aquest procediment, les llotges vaticanes i les voltes basilicals de Sant Pere de Roma.

És precisament des d’Itàlia que la tècnica de l’esgrafiat arriba, a mitjans del segle XVII, a Catalunya i, molt especialment, a Barcelona.

L’ofici d’esgrafiador

L’esgrafiador com a tal, ja des del segle XVII, funciona com un ofici dins d’una corporació gremial o confraria. El nom general del taller, però, es coneix com “estucadors”, doncs la tècnica de l’esgrafiat és una especialitat de l’estucat.

Són, per tant, els estucadors els artesans encarregats d’executar un disseny, prèviament confeccionat, sobre el parament que cal ornamentar. Amb el punxó adequat, l’estucador forada els contorns i perfils de la composició, a partir del cartó on hi ha el disseny traçat per l’artista.

Tot seguit, procedeix a l’operació d’estergir, i ja posteriorment es procedeix pròpiament a esgrafiar – extreure/rascar la primera capa de material del mur -, per deixar els motius decoratius al descobert.

La figura de l’estucador-esgrafiador, durant l’època moderna, és el d’un artesà que treballa col·lectivament, en equip, i depenent dels seus requeriments, el taller pot desplaçar-se, ja sigui tant de ciutat, com de regió o de país.

A la Barcelona del segle XIX, es comencen a consolidar els obradors d’estucadors, com el de la família García i Solé.  Amb l’eclosió del modernisme i el ressorgiment de les artesanies artístiques lligades a l’arquitectura, hi ha una proliferació considerable d’aquests tallers. El cap del taller, o patró, sol ser l’artesà de més especialitzat, i en ocasions hi trobem un director o encarregat d’estructurar les tasques de l’equip d’operaris, d’obrers i d’aprenents. També és habitual que cada operari es proveeixi del seu propi utillatge de treball, i el seu sistema de pagament es regeix a partir de la màxima “temps treballat, temps cobrat”, propi de les feines manuals.

 Com en èpoques anteriors, en el context del modernisme els executors dels esgrafiats solen anunciar-se com a estucadors, tot i que també es troben pintors decoradors que s’especialitzen en aquesta tècnica. Romeu i Casadevall, Paradís i Figueras, Marcel·lí Gelabert, i Pi Feu són cases de Barcelona especialitzades en aquesta tècnica. També es localitzen dissenyadors de paper pintat, com el barceloní Salvador Roure, que s’anuncia com a esgrafiador de façanes.

http://www.artnouveau.eu/admin_ponencies/functions/upload/uploads/Daniel_Pifarre_Paper.pdf

Abans de passar pel Forn Jorba a Manresa on tenia una comanda per recollir, visitàvem encara, Sant Cugat del Racó, Santa Maria de les Esglésies, i l’església parroquial del Mujal, advocada a la Santa Creu, quan accedirem a l’autopista la foscor començava a ensenyorir-se dels paisatges.

Si teniu més dades sobre l’edifici i/o sobre els estucats, sou pregats de fer-nos-ho saber a l’email coneixercatalunya@gmail.com

You may also like...

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *