LA POPA DE CASTELLCIR. EL CASTELL FORMÓS. EL MOIANÈS

Recentment publicàvem una fotografia de l’ Arxiu Fotogràfic del Centre Excursionista de Catalunya, datada l’any 1905 del Castell de Castellcir , reconvertit aleshores en masia, i que per la seva peculiar  fesomia a moltes persones els ‘sonarà mes com el ‘ Castell de Popa’.

El castell de Castellcir, 1905. Autor: Juli Vintró i Casallachs (AFCEC_VINTRO_D_2833)

El Moianès és un fantàstic  museu a l’aire lliure, que potser per la seva proximitat a les comarques del Vallès, occidental i oriental, no té la  valoració i estima que entenem es mereix per mèrits propis.  En la mesura de les nostres possibilitats intentarem apropar-vos-el, i us suggerim ara que arriba el bon temps, que us plantegeu fer si més no algunes excursions matinals, com la que fèiem amb uns amics, com passa el temps, ja fa 10 anys.

La Popa de Castellcir, el castell formós.

Diumenge 20 de gener de 2.008, havíem quedat en trobar-nos a Castellterçol per esmorzar, i desprès apropar-nos a Castellcir, l’excusa era visitar el seu llegendari i més que famós castell o qal’at. Trobàvem boira des de Sant Feliu de Codines, que s’aniria espessint progressivament, fins ésser quasi solida en arribar davant la Violeta; aquest establiment feia vacances des del 9 i fins al 23 de gener, i ens reuniríem a La Teula amb el Toni i la Raquel, per donar bon compte d’un esmorzar de forquilla i ganivet : Peus de porc amb llagostins, bacallà a la romana, llom de porc, pa amb tomàquet, cigrons amb cansalada, un bon vinet, una ampolla d’aigua, i quatre cafès amb llet, ens prepararien el cos per suportar alhora, el fred, la boira, i l’intens programa que els tenia preparat.

Ens aturaríem breument per veure i fotografiar la Taula de Castellcir; seguiríem fins a Sant Andreu, on amén d’admirar l’església romànica, ens confortaríem una vegada més amb les boniques paraules que hom pot llegir en un monòlit situat en el parc que hi ha a la façana posterior :

No ens manqui valentia
Per estimar la Pàtria :
Déu ha creat els pobles.

Advertim moviments de terra en aquell tram de la riera de Castellcir, que atribuïm [ ens caldrà confirmar-ho ] a l’esperat pantà per garantir mínimament l’aigua de boca, en aquesta població del Moianès.

El tram fins a la Popa el faríem a causa de la intensa boira pel camí ample, i entraríem al castell per la seva part més fotogènica. En assolir aquella alçaria, quasi com un miracle, s’esvairia la boira i podríem fins i tot esmorzar davant de l’ermita, mentre un sol reparador ens acarona i ens eixuga la roba. Tots plegats : El toni, la Raquel, la meva esposa i jo mateix, agraïm con un do de Déu, aquell moment de pau i serenor.

Advertim la manca d’alguns elements ornamentals, que ens temem hauran passar a formar del boti des vàndals, brètols i altres energúmens inclassificables, que dissortadament augmenten de forma exponencial.

Fem la tornada amb la màxima cura i atenció pel camí estret i sinuós que neix prop de les escales, arribem sense contratemps novament davant la Torrassa dels Moros, i un cop superada la porta ens trobem fins a dos grups d’excursionistes amb força quitxalla que ens preguntem com arribar al castell. Més enllà de la nostra explicació, l’objectiu és ara visible; els esperonem amb la frase de sempre; com a molt mitja hora !

En el camí fins a Castellterçol, novament la boira fa acte de presencia, i ens acomiadem del Toni i la Raquel, de forma ràpida tota vegada que la temperatura ha davallat fins al 4 graus. Ens trobarem la Passada de Sant Antoni en creuar Caldes de Montbui.

You may also like...

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *