La Maribel i el bony

La curiositat em porta sovint a “recercar” per ací i per allà temes i noticies, i un dia sense voler vaig donar amb un article que el Dr. Oleguer Miró publicà al Centre Excursionista de Catalunya al 1906 titulat “Folklore Mèdic Català”*, on tracta de creences i supersticions. El llegeixo amb avidesa per comprovar si n’explicava algunes de les que recordava haver viscut de nena.

I certament, algunes coses n’extrec.

Referent als colors relacionats amb malalties, recordo, potser al igual que molts de vosaltres, haver passat les febres del xarampió en una habitació a la que se li havia encès per prescripció mèdica una làmpada vermella. Sobre cataplasmes i pegats penso en dos episodis: L’un va ser una nit que anant a rosari, per l’únic camí possible bastant estret, sense lluna i sense llum, vaig ensopegar i caure des d’una alçada considerable a un hort ple d’ordigues. De ben segur que portava faldilla perquè les cames se’m van inflar com un bot. Els plors devien sentir-se de lluny, i tinc present que em van portar a casa i me les van embolcallar amb fulles de col i draps mullats perquè –suposo- la frescor que produïen alleugerava el dolor. L’altre va ser una pulmonia que no em deixava respirar be i em van aplicar –abans de cridar al metge- una espardenya empastifada amb ceba i pega calenta sobre el pit. Una persona propera que passa dels 80 anys, em va comentar que, al aplicar-li aquest remei a casa seva per causa versemblant, li van socarrar la pell i ¡li van fer unes fondes i grosses marques que l’han durat tota la vida! Sobre la influència dels animals en recordo poca cosa: només haver menjat –sense saber-ho en aquell moment- sopes de caldo de serp (que Déu ni do!) i de colomí.

Relacionat amb cataplasmes, animals i el número 9, per despertar-me fàstic i tendresa a parts iguals (tendresa per veure la ignorància tan supina de la gent), no puc passar per alt descriure dos casos que el Doctor Oleguer va viure en persona. Explica que, al visitar a un malat que patia de trencadura o hernia estrangulada, es va trobar que sobre el tumor herniari l’hi havien aplicat una gallina morta, amb plomes y tot, que s’hi havia d’estar nou dies, passats els quals creien que es curava o es reduïa. Al agafar-lo just el primer dia i poder convèncer al pacient de fer-li una kelotomía (una reducció quirúrgica, vaja), es curà. L’altre malat va tenir més mala sort perquè el va agafar just al final dels 9 dies de portar la gallina negra –per a que fes més efecte- i la gangrena el va matar.

Si aquest article va tenir repercussió en la meva ànima va ser perquè em va portar al cap un episodi que em va passar allà als anys 60, i que vaig viure juntament amb la Maribel, l’amiga inseparable que em trobava a Antist, perquè ella, en aquella època, vivia al poble. Malgrat que diuen que amb el temps les coses que em viscut les recordem deformades, no hi estic del tot d’acord. Podrà estar deformat l’entorn o el marc o el temps en que s’ha donat perquè és impossible pensar en tots i cada un dels detalls, però no oblides pas el fet central, aquell que deixa una impactant marca al cervell o al cor, tan difícil d’esborrar.

 Doncs un dels estius que estava a Antist, vaig saber que a la Maribel, li havia sortit feia un temps un bony considerable a la part alta del canell d’una ma. Bony i preocupació anaven creixent proporcionalment amb la mateixa intensitat, i a falta de remeis casolans efectius i cataplasmes que aplicar, van decidir consultar al doctor. Encara que no sé el nom, sí sé que aquest galé pujava a passar visita a la botiga de Ca l’Agustí de La Plana de Montrós. Un dia que sabíem que el metge pujava, no sé dir ara si per obligació o per devoció, sé que plegades vam baixar a veure’l. Hi vaig anar jo perquè ja sabeu que a pagès sempre falten mans, i a casa seva van veure amb molts bons ulls que l’hi acompanyés. Mudades per a la ocasió i amb la cara neta, vam emprendre el camí a peu, cap avall, prou contentes. Arribades al lloc, ens toca esperar. Quan per fi ens el trobem cara a cara, -ara crec que no ens va prendre massa en serio- estàvem tots tres drets davant del mostrador on ella li ensenyà el bony i ell, que potser era la primera vegada que en veia un, indecís, no sap que fer. Després d’uns moments de dubte, i per amagar la ignorància i ser barruer, no se li acut res més (deu meu!) que demanar un llibre una mica gruixut i de tapes dures. Quan per fi se’n va trobar un, li va fer estirar la ma i amb el llibre ben agafat amb les dues mans per a fer més força, li començà a colpejar damunt del bony tan fort com podia. No cal dir que ella en va aguantar estoicament un parell o tres d’aquells cops, però a partir del tercer o quart les llàgrimes que li vessàvem galtes avall portaven més aigua que el propi riu Flamisell. Desistir l’home al cap d’una estona en no veure resultat efectiu de dissolució immediata i confessà finalment que no sabia que més fer.

Sempre he conservat la imatge d’aquella escena entre surrealista i psicodèlica que va fer que sortíssim de la botiga sense dir paraula i amb el cor encongit. Ella, a demés, amb un mal terrible a la ma. No vam deixar anar fava fins arribar a casa que ens vam dir adéu.

Avui l’estómac encara se’m ressent quan hi penso, de debò.

Sou capaços de criticar tot el modern sistema de la Seguretat Social ara?

* Centre Excursionista de Catalunya, Butlletins núm. 136, 137, 138 i 139

Guillermina Subirà Jordana

Senterada, gener 2020

You may also like...

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *