La Finestra

Tant bonica i tant gran, sempre observant qui passa, qui deixa de passar.

Avui he vist com els veïns es feien un petó just davant meu, com es desitjaven un feliç dimecres, però, com sé, en uns minuts, hi haurà una altre dona fent-li el mateix petó ple d’enyorança perquè ella no pot dormir al seu costat. Casi he pogut escoltar les petites paraules d’amor que es diuen d’amagat, com sospiren per estar junts , però hi ha la por de trencar-ho tot, de començar de nou,de fer esclatar la bomba, de que els dimecres deixin de tenir sentit, o de que cada dia sigui dimecres.
Els núvols, les boires, el sol, el vent, tot canvi de clima, fa que cada dimecres sigui especial, però a la vegada, fa que sense ells, no tingui sentit la vida.

-Bon dia sr. Carter, avui no em deixes cartes?

-Bon dia Finestra, avui només hi han factures, millor les deixo al veí.

El dimecres, també és dia de cartes, i per sort,ell sempre em saluda, sempre em mira i amb veu baixa em saluda, poca gent sap que escolto, i encara menys que puc parlar!

Si ja ha passat el carter, poc li queda per passar l’Eloi, ell si que s’està una estona jugant amb mi!
Que si carantoines, ganyotes, cops, carícies, quantes vegades m’ha volgut tocar i la seva mare, sempre dient-li que no! Però que n’és de divertit! Veure’l créixer, com cada dia que passa, fa una cara nova, una expressió, un gest, un tot.

I tu? Quantes vegades has passat per davant meu, i has pensat que t’estic mirant, o que potser avui no vull obrir les persianes, perquè encara és d’hora, o al vespre, si tinc fred i no hi ets…

Quantes vegades, t’has mirat al vidre i has dit:
Carai! Quina bona cara que fas! O al contrari… potser que anem a dormir d’hora.

Quantes vegades has passat per aquest carrer, i has vist que sempre hi ha la persiana avall, que ja ningú la vol pujar, que en aquella casa, on fa un temps hi havia molta vida, ara, és nul•la, amb un silenci, negror i tristesa.

Quantes finestres hi ha tancades al teu carrer? Potser algun dia tornaran a enlairar-se però de moment, què menys que tenir un record, d’un temps, on van ser protagonistes de grans vides, de grans històries, sobretot de grans famílies, que ara ja no hi són, o potser ja no hi volen ser.

Obre la teva finestra, deixa entrar al món a casa teva, que l’aire fresc dels matins, ens despertin amb l’alegria que ens mereixem, que al vespre, quan s’hagi tancat la porta i les finestres, estigueu tots a casa tranquils.
En el fons una finestra és la mirada de la casa, el reflex del que hi ha dins, de si hi ha vida, somnis, alegries o tristeses, ens ho poden dir elles, però vigila, perquè també observen, i ho veuen tot, però sense jutjar ni qui ets ni com ets, al contrari, sempre amb un somriure, perquè és això, una finestra.

You may also like...

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *