LA BARRETA DE XOCOLATA

En sortir de casa la vaig trobar esperant-me a la vorera. Els seus ulls oblics indicaven l’enveja que la devorava. Tal vegada, com la fam que devora els sentiments. Mirava la meva boca i la meva mà. Per què aquesta mirada tan fixa, vaig preguntar-me. Aleshores, babau de mi, vaig caure en la raó del seu mirar.

La meva mare m’havia donat, per fer callar la meva xerrameca irrespectuosa i rondinaire, una barreta de xocolata.

Impacient vaig obrir-la i quan baixava per l’escala ja havia començat a llepar-la. Marronosos regalims de xocolata queien de la meva boca.

Aleshores vaig sentir compassió de la seva fam de xocolata, i remordiment per la meva joiosa ostentació. Sense paraules, la veritat és que  se m’havia fet un nus al coll. No sabia ben bé, si era per sentimentalisme de la pena que transmetien el seus ulls oblics o perquè la xocolata m’ennuegava i impedia que em sortissin les paraules.

Vaig estirar el braç i la meva mà li va entregar el meu tresor.

Camí de l’escola ens passàvem la barreta de xocolata l’un a l’altre. La gent quan ens veia creia que érem germans, malgrat la diferència de raça. Els regalims de xocolata emmascaraven les nostres cares.

Les nostres fisonomies, una xinesa i l’altra europea, anys després centraven una foto.

Quan comença una coneixença, mai se sap el seu final. Tot va començar per una barreta de xocolata.

Miquel Pujol Mur

You may also like...

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *