HISTÒRIES D’UN TEMPS, D’UN PAÍS. SANTA COLOMA D’ERDO. SARROCA DE BELLERA. EL PALLARS JUSSÀ.

En Josep Quintana, de casa Benito* de Santa Coloma d’Erdo vol dedicar la història a la seva filla Jennifer, que ha de ser mama per primera vegada algun dia d’aquest mes. Desitjaria que,  ella retransmetre el record, aquell poble -ja desaparegut-, format per dues cases,  i que no es perdi en la nit dels temps.

La idea de la família era que fos capellà, i tots els esforços es van concentrar en aquest sentit. Nascut el 1960 era el petit de 3 germans, i amb 5 anys ja el van internar al convent de Santa Rosalia a Teià. Li van acompanyar una tieta de Tremp i un cosí capellà de Barcelona que el van deixar confiat i innocent mirant un tocinet  a la granja del col·legi tot dient-li que allí també n’hi havia d’animalons. Dels tres anys de tancament en recorda el no rebre visites dels pares, els enormes dormitoris amb els llits blancs de ferro, i la dutxa: una llarga barra al sostre contenint unes escarxofes que abocaven a un canaló al terra on els nens havien de baixar per a dutxar-se. Si l’escalfador no estava ben regulat i l’aigua sortia freda, quan feien intenció de fugir, la monja que els vigilava els pegava amb una tovallola mullada. També un indeterminat dia de 1967 que 3 autocars plens de nens van sortir a rebre a Franco en la visita que feia al primer tram d’autopista construïda a Catalunya. Aturats a Masnou, des de la finestra tots treien banderoles per a saludar.

– A l’edat de 8 anys em van matricular als Salesians de Tremp, i la proximitat de casa em va semblar un altre món. De tota manera, no vaig poder pujar-hi fins l’any següent i no més els caps de setmana. A les 9:00 del  matí del dissabte agafava el tren fins a Pobla. Un autocar de La Oscense em portava fins el Bar del Camí, sota Sarroca, i d’allí més que caminar corria amb felera fins a casa. Gairebé dos hores de forta pendent i de trepitjar neu la majoria de les vegades. La padrina m’esperava al cap d’un serrat des del que em veia arribar. El més penós era que a l’endemà havia de tornar a marxar cap a Tremp!.

D’aquell temps relata que un estiu, un dels mossos de casa li va pujar a la padrina una bossa plena de SUGUS que ella de seguit va guardar en un armari sota clau. Quan volia que fes alguna feina, li prometia dos sugus que li donava rigorosament quan l’havia acabat. UNA DELICIA PEL PALADAR!

– A l’any següent els meus pares van marxar a Barcelona, i tots vam deixar el poble per sempre més. Jo vaig continuar al col·legi i la padrina va quedar ingressada a la Residencia de Tremp. Cada dia al plegar les classes tenia permís per anar-la a veure i m’hi estava una bona estona. Quan marxava sempre em deia: Nen, deixa la porta oberta, perquè d’aquesta manera quan tirava passadís endavant ella em veia caminar d’esquena fins a perdre la imatge.

– Als 11 anys vaig entrar al Seminari de La Conreria com a extern perquè vivíem a Tiana. Al costat de casa hi havia un convent de monges de clausura on deia missa diària un capellà del seminari. La mare em feia aixecar cada dia a les 6:30 per fer-li d’escolanet. Al acabar recollíem la correspondència de la Cartoixa de Montalegre a Correus, els hi portàvem amb el cotxe, i arribàvem al seminari just a l’hora d’entrar a classe. Un dia em vaig negar a continuar amb aquestes matinades i aleshores van convenir que hi aniria amb la Sra. Montserrat, mare d’en Carlos Cardús, convertit més tard en famós corredor de motos. Aquell mateix any al seminari van decidir que els externs ens perdien la missa matinal diària i que això era intolerable, aleshores ens van obligar a quedar-nos interns. Al no estar-hi d’acord altra vegada em van canviar de col·legi.

– Vaig anar a parar als Salesians de Badalona. Aquí, cada dia mossèn Benito, professor de francès –que sempre deia Olala!-, em treia de classe a mig matí per a que l’ajudés en una missa que es deia per a ell mateix a la sagristia. Sembla que hi hagués una “ma negra” al darrera perquè ja em diràs tu si de 30 nens que érem a classe, sempre m’havia d’escollir a mi! Els salesians tenien mestres externs de les assignatures fortes com matemàtiques, literatura, etc. Un dia al sortir al pati, 7 companys vam baixar per una escala que no tocava i el professor de matemàtiques ens va castigar fent-nos copiar una quantitat enorme de vegades una frase. A l’endemà, com que no la portàvem feta, ens va posar en fila al passadís i ens anava estomacant. Jo era l’últim i vaig apretar a córrer per a refugiar-me en el taller d’un fuster, veí de casa, que em portava sempre al i del col·legi.

– A mi no m’agradava estudiar, però sí les matemàtiques i sobretot les manualitats on treia la millor nota. A la edat de 13 anys em vaig buscar feina d’aprenent de fuster en un taller. I aquest ha estat el meu ofici de sempre.

– Veus filla? Quan no es tenen en compte els sentiments, els plans son un fracàs, i no en van poder sortir de que estudiés per capellà!

El conec de fa temps i me’l miro amb sorna. Penso: És que Benito…. és molt Benito!

* De casa Pere, l’altra casa de Santa Coloma d’Erdo, Ramon Violant Simorra n’ha publicat varies fotos en els seus escrits.

Guillermina Subirá Jordana . Senterada, novembre 2017

You may also like...

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *