FLAM XXXII. JA VÉNEN, I, COM VÉNEN!

Havien menjat al poble de Prats de Molló. Des del Fort la Guàrdia van sentir un crit, era l’hora. Els óssos començaven la baixada a la muntanya. Aquests estaven com bojos, amb crits aterridors; els caçadors, els perseguien carregats amb escopetes de salva.

El Lluís, es trobava a l’esplanada, barrejat amb el públic. Ells, els óssos avançaven, s’enfrontaven a la gent, els placaven; en fi, marcaven amb oli i sutge a tot Déu, fins i tot, escollien les noies joves i maques.

La Marta, el Conrad i el Flam ho veien des del poble. El gos, quan es va fixar que, anaven a envestir al seu amo, va decidir anar-se’n amb l’ànim d’ajudar.

Són uns bèsties lletjos i peluts i salvatges; estan completament descontrolats i, a més, són perillosos, pensava mentre hi anava. Pobre de l’ós que toqui un pèl al meu amo, aquell ja haurà begut oli. Mentre corria, s’adonava que, alguns dels óssos s’exaltaven.

-Au, fuig d’aquí, deixa’ns passar -els deien a la gent.

-Damunt, sense cap mirament -Brrr, brrr, brrr -Encara més molest.

Quan va arribar a ell, el Lluís ja estava en mans de les urpes de l’ós. El Flam, en un acte de valentia, es va llançar a sobre de l’ós, que sorprès, va deixar anar a la seva presa.

-Quisso, fot el camp, no espatllis la baixada, d’acord? -li va dir, aquest.

Ell continuava bordant, sense fer-li cas; el Lluís li ordenava que se n’anés, tampoc feia cas. Tot d’una, unes veus van sobresaltar al gos. Un tropell de gent s’apropava.

-Què és tot aquest enrenou? -Bub, bub, bub.

Es pensava que anaven darrere de l’ós. Es va ben equivocar.

-Macasum l’olla, aquests vénen a embrutar-lo més del que està -Brrr, brrr, brrr.

Per a més inri, va haver de tolerar impotent que, després de deixar-lo ben negre, el deixessin partir. Abans de marxar, però…

Va veure que s’acostava a l’animal una persona amb una bóta de vi.

-Què li vol donar ara, aquest? -Brrr, brrr, brrr.

Molest, va carregar contra ella.

-Eh, aquest vi és per al meu amo, d’acord?

El pobre se’n va anar d’allí ben al·lucinat. Llavors, l’ós es va enfadar amb el gos.

-Veus, ara m’has deixat sense el glop! -va grunyir.

El Flam va témer per la seva vida, però, en aquest moment, la Marta i el Conrad van aparèixer per allà.

-On t’havies ficat, bitxo, portem una bona estona buscant-te -van dir-li.

– El Lluís està en perill, hi ha un ós amb males intencions -Bub, bub, bub.

Van mirar i els dos van veure, que el Lluís jeia en l’herba. Es van partir de riure.

-Mira al papa, nen, està embetumat d’oli i sutge fins a les celles.

-Flam també està ben bonic, ha, ha, ha.

Tot just s’havien refet de l’ensurt, que de nou, en veure que l’ós tornava a voler gresca, s’hi va tornar, aquest cop amb més contundència que abans.

-La meva paciència té un límit -Brrr, brrr, brrr.

-Valguem Déu, tornes a ser tu! -va exclamar, l’ós.

-Sí jo, fins que li deixis en pau! -BUB, BUB, BUB.

-De qui és aquest gosset tan simpàtic? -va preguntar al públic, en ganes de perdre’l de vista.

Va tenir sort, de seguida va sortir el Conrad a buscar-lo. Quan se n’anaven, el gos va mirar enrere i es va adonar que, els dos; l’ós i el Lluís estaven fosos en una abraçada. Es va mirar a la Marta i al Conrad estranyat.

-Que hi farem, aquí en lloc de caçar-los, els deixen anar, ja ho veus -va dir la Marta, rient.

Tot d’una, es va sentir: Han arribat els barbers! Aquests venien per rasurar els óssos, van començar a perseguir-los. Entre corredisses d’uns i altres van entrar al poble, on es van trobar que, la multitud també es va acarnissar amb ells. Els dos bàndols havien planejat fer-los una emboscada, eren molt esmunyedissos. Així va ser fàcil capturar-los i conduir-los fins a la plaça del poble.

-No, si us plau, no ens hi porteu, no volem ser esquilats -suplicaven alguns.

En sentir-ho, el Flam va pensar: ai, jo em tapo els ulls, aquesta salvatjada no la vull veure. Al cap d’una estona, els va obrir de nou, i es va adonar que la seva por havia estat en va.

Les pells dels óssos estaven en poder de la multitud i els óssos tan cofois per allà. Ell va pensar, bufa, encara sort que no hi ha hagut sang.

Rosa Ventura Cutrina

You may also like...

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *