FLAM ENS OBRE EL SEU COR. XXII

Aquell dia, el meu cor estava a punt d’explotar. Els veia venir, i pensava: és a mi, a qui vindran a buscar? En uns moments, el meu somni es faria realitat.

-Flam, anem a casa teva -em van dir.

Vaig pujar al cotxe a l’instant, sense haver de pregar-me, que va!, amb el que m’agrada viatjar. Vam arribar a casa. Tot just entrar, una veu em va abstreure dels meus pensaments.

-Vinga Flam, prova el teu llit, a veure si t’agrada -era Conrad, el petit, qui m’ho deia, il·lusionat.

Segurament, es va enfadar, perquè no li vaig fer cas. Jo estava per altres coses. Havia d’inspeccionar la casa, fer-me meves aquelles olors que a partir de llavors, em resultarien familiars. Recorria la casa, quan de sobte, una veu…

– Flam, vine, aquí tens el teu menjar -deia la Marta- Vaig córrer cap a la cuina.

Hum, que bé, quant de menjar, vaig pensar. Tenia tanta gana que vaig començar a empassar.

-Òndia, mai havíem vist menjar a un gos eixancarrat -exclamaven, en veure com ho feia.

No hi havia per a menys, si m’asseia, la cama em feia mal. Després, vaig haver de buscar quin seria el meu lloc. Tot d’una, en vaig veure un, i allà que m’hi vaig ficar.

-Flam s’ha posat sota la taula de l’ordinador -va dir Conrad, qui a la vegada, ja estava al meu costat.

-Segurament es trobarà més segur, àdhuc no ens té confiança -afegia Marta.

Allà em vaig arraulir, aquell va ser el meu lloc durant un temps. Com podia dir-los, que estava confós, desorientat, esporuguit, digueu-me com? Bé, ella ja s’adonava.

Pensareu que, aquest temps, ha estat un temps joiós. Sí, ha estat joiós, però, també un temps d’inseguretats i pors, fins que m’he adaptat del tot a la meva nova llar.

L’endemà, va clarejar un nou dia per a mi, naixerien molts més. La Marta, ja des del primer dia, va estar pendent de mi. Cada dia em guaria la ferida de la cama. Com em feia mal, em costava sortir al carrer, estava poc fi. Ells pensaven que feia el ronso, però, no, s’equivocaven.

-Flam hem de sortir, ja és l’hora -m’esperonaven. Finalment, a força, de pregar-me, sortia, sí; sortia, però, el temps just de fer les necessitats.

No vulgueu saber, com van ser de dolents els primers dies. Ells feien el que podien; jo que, estava completament acollonit. Un dia, ella va estar més temps en un comerç, i jo, ruc de mi, em vaig espantar. Ja pensava que no tornava.

-Flam, per què t’has posat així?, no veus que ja he tornat.

Jo em vaig quedar trasbalsat. Després havíem d’anar a un altre lloc, i allà, les forces em van abandonar, i em vaig desmaiar. Em van haver de dur a un hospital veterinari.

Els gossos ancians com jo, ens prenem les coses molt a la valenta, pitjor del que són, els nervis ens fan males jugades i llavors ens abatem completament.

Els va costar molt entendre com m’espantava tota classe de sorolls.

-Flam, vine, no fugis. Que no passa res  -em deien sempre a la primera.

Petards, traques, trons, qualsevol soroll em posava en estat d’alerta, fins al punt que, portat pel pànic, fugia d’allà on fos. Si em trobava a casa, m’acollia en el lloc més allunyat, això sí, sempre buscant cantonades, quatre parets que em fessin sentir protegit.

De la meva vida anterior, sols retrec al meu amo, que mai em cuidés la boca. Quan ells, em van adoptar, ja la tenia en molt mal estat. Va passar el temps, i un dia, vaig agafar una infecció tan gran, que va tocar operar-me urgentment. Per sort -ja que, no les tenien totes- va ser un èxit.

A partir d’aquest dia, el meu canvi va ser notori. Vaig començar a sortir més, a fer llargues caminades amb ells, davant la seva sorpresa, es notava que estaven molt més que contents.

Quan em van posar un collar que segrega feromones de la mare, va ser l’hòstia. Aquest fa que estigui més tranquil i confiat. Per fi, la propietària pot passejar-me deslligat sense por que fugi.

Sabeu que diu la meva mestressa?, doncs, que m’esforço a caminar per ella, perquè jo vull que sigui feliç. I té tota la raó. El meu món és ella i vull que estigui bé, com ella procura, que jo també ho estigui.

Per sort, nosaltres els gossos, no recordem el nostre passat. Tinc un present meravellós. Fins i tot, els meus amos demanen que jo visqui molts anys per gaudir de mi. Quin orgull, noi.

Rosa Ventura Cutrina

You may also like...

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *