ELS SANTS I ELS GOIGS.

Fa temps que reflexiono sobre el poder dels sants, i quan dic sants vull dir santes també. La seva influència en la societat a través de l’església, sia ortodoxa, catòlica o de la vessant que sigui, és evident arreu del món. Confiem en poder sobrenaturals perquè no podem confiar, com seria lògic, amb els terrenals que tenim, sempre, tan a la bora de casa.

  Els sants son variats i, entre tots, menys tornar-te guapa, ho poden tot. De tota manera penso que pel sol fet de ser sant, ja s’hauria de tenir poder en totes les facetes de la nostra existència, però al igual que els deus pagans tenen el poder limitat i cada ú d’ells actua en camp diferent. Per exemple, i si no m’equivoco: Sant Joan fa desaparèixer les berrugues si les fregues amb una certa herba per la nit, Sant Ramon Nonat té poders a l’hora dels parts, és patró de les matrones, nens i embarassades, i també dels acusats falsament; Santa Llúcia té cura de la vista, i Santa Apol·línia en té dels queixals. A sant Blai l’hem d’implorar si tenim mal de coll i a Sant Pau (Pablo) en casos d’epilèpsia. El julivert de San Pancraci evita ruïna. De Sant Cosme i Sant Damià diuen que eren metges i curaven fent miracles, procediment que no agradava massa als seus col·legues.

Hi ha varies facetes comuns a la majoria: Gairebé el 99,9 % dels Sants, venen de família rica, nobiliària o acomodada (recentment, s’ha desmentit que San Josep de Calassanç en descendís), han renunciat a la riquesa després d’un episodi especial que ha passat a la seva vida, han patit persecució i/o martiri en major o menor grau, i mai han renunciat a la fe.

I jo aleshores dic ¿i perquè s’ha dedicat aquesta església a aquest sant i no a un altre? ¿quin sentit té? ¿Es pot estudiar la idiosincràsia d’un poble pels sants que venera?

Es veu que n’hi ha de tossuts, i que han sigut ells els que han escollit el lloc on volen ser adorats. Son aquells que la seva imatge ha estat trobada normalment per bous sota una roca, un arbre, al costat del riu, etc. Al moment dels descans de la feina de llaurar, mentre l’amo seia rebentat, ells anaven corrent a postrar-se davant l’estàtua. Això, de per sí, ja esdevé un miracle. Bé doncs, aquests, quan se’ls hi ha descobert la talla i l’han volguda traslladar a un lloc més adient, son els que s’han plantat i han dit amb el seu pes sobrenatural: d’aquí no em feu passar. I tothom ha entès –sense admirar-se ni gens ni mica- que allí se li havia d’alçar una capella.  Llevat aquests casos, per a la resta, no li trobo l’explicació.

http://coneixercatalunya.blogspot.com/2011/09/josep-gavin-barcelo.html

 Josep Maria Gavín i Barceló (Barcelona21 de juny 1930)  va fer un inventari general d’esglésies de  Catalunya. Agafo com a exemple del que vull dir, el volum 8 dedicat al Pallars Jussà. Un llistat final facilita la devoció de cada lloc, i em trobo amb que: les esglésies dedicades als diferents noms de la Verge Maria, sobrepassa la setantena, Sant Miquel en té 31 dedicades, els sants Pere i Martí 24 cadascun, Sant Esteve 16, San Joan Baptista 14, Sant Andreu, 7, etc. No sé que vol dir que Sant Jordi no en tingui cap al seu nom mentre sí hi ha noms tan estranys que em costa entrar en la mentalitat dels executors: Alís, Antolí, Iscle, Lleïr, Llubí, Macari… Cert és que la nau central està custodiada per altars o capelles, i que a cada altar n’hi ha un o més de complement, augmentant així la protecció del fidels. Però ¿per què, per a què? Trobo incongruent que en una terra plena de ramats i pastors no es veneri a San Gil, que és, oficialment, el seu patró.

Algun dels sants tenen dedicats goigs que lloen i expliquen la seva vida i per què son venerats. Des de quan, per qui han estat lletrats i musicats i del motiu, tampoc en sé res. Jordi Sansa Llovich* ha fet un estudi sobre els goigs de Tremp, dedicats a la Mare de Deu de Valldeflors i a Sant Bonifaci. Treball tan interessant no m’aclareix el dubte, és a dir, el perquè hi ha aquests sants a Tremp.

Només una diminuta capella al terme de Larén (Senterada), està dedicada a Santa Bàrbara que,  segons es canta en el seus goigs, “lliure de tempestats, trons i llamps i pedregades”. En el mateix sentit, al Pallars Sobirà i a altres llocs es construïa un comunidor; petit edifici obert als quatre vents, a prop de l’església on s’aixoplugava el sacerdot que conjurava o comunia les tempestats i pedregades. Van caure en dessús, i molts d’ells son una llastimosa tartera de rocs.

I ara anirem al cas contrari: aquells sants als que se’ls hi demana pluja. No sé d’on m’he tret que els habitants de Conques feien professons o romeries per implorar que plogués. És veu que l’aigua era escassa i s’havia d’apel·lar a la santedat. Això sol passar a tots el pobles de secà, perquè no hi ha líquid suficient per abonar camps i horts, i la misèria conviu amb la gent.

Em fa pensar si la frase aquella que tan sovint emprem de que si cantes faràs ploure, no serà una simpàtica reminiscència d’aquestes professons (no de Conques, sinó en general).

En sé, per acabar, un refrany que havia sentit dir moltes vegades al Dr. Latour, bon metge i millor persona, d’Elx, que m’encanta: El sant, com més lluny, més cura.

Fixeu-s’hi!

Guillermina Subirà Jordana

You may also like...

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *