EL SOMNI DE SANT MICHELE

A voltes els somnis ens juguen males passades. Són tan bonics que no voldries despertar i tornar a la realitat.

Aquesta nit he somiat que viatjava a Capri, un lloc turístic de vacances al que moltes vegades he volgut anar i fins ara no he pogut fer.

En el meu viatge m´allotjava en una petita i bonica fonda antiga de Capri, portava les maletes i després de prendre una bona dutxa m´encaminava a donar una volta pel poble.

Recordo que en el somni portava sandàlies còmodes, pantalons curts una samarreta i un cabàs de boga. Tot normal, feia molta calda i jo m´aixoplugava de la calor en un petit bar o cafè on veia la platja i tenia cadires de boga pintades de color blau a l’igual que les taules, el que li oferia una lluminositat esplèndida amb contrast amb les parets d’un blanc radiant. Al carrer  es veien flors i llambordes de color gris i molta gent passejant.

Jo he demanat una de les meves begudes preferides, suc de taronja natural amb glaçons, una noia morena amb ulls verds me’l servia amb un got alt i deixava un petit bombó al costat del platet embolicat amb un paper de color daurat. Tenien posada la música baixet hi he pogut reconèixer un vals de Shostakovich , també un dels meus preferits. Tot respirava calma i serenitat si estava bé i jo treia del cabàs un mapa per estudiar-lo una mica i deixava el mòbil al costat del meu got.

En aquell moment entrava un senyor de mitjana edat, alt ros amb bigoti i barba. Com que érem sols al bar saludava amb un Buona sera, que jo li responia amb suposo el meu accent català. Llavors ell es dirigia a mi em mirava amb els seus ulls blaus i em somreia i em deia d’on venia. Jo li responia de Barcelona, d’un poblet de la província i ell contestava,

– Ah! Bonica la teva ciutat i Catalunya, jo sóc de més lluny sóc de Suècia, però fa anys que visc aquí , si vols et puc ensenyar el lloc més maco de l’illa. Està una mica amunt però val la pena visitar-lo.

Jo no sóc persona que parli amb estranys,  no se perquè però , en el somni em semblava una mica familiar i em vaig dir que perquè no, visitar un lloc bonic al final es el que havia vingut a fer , li he somrigut i he dit.

– Si, perquè no, estic disposada a visitar aquest lloc tan bonic, per cert no ens hem presentat em dic Montserrat i li he donat la mà-

– Ell ha contestat, jo em dic Àxel, Àxel Munthe , potser has llegit quelcom meu.

Llavors sí que he al·lucinat, he mirat fixament l home hi he dit, si i jo sóc la princesa del pèsol, au bah !!

Ha rigut i ha dit.

– Sabia que eres lletraferida, el teu aspecte ho delata, encara que no ho creguis si ho sóc, sóc l’autor de la Història de San Michele, i el propietari que viu al indret  on va residir Tiberi, va milers d’anys.

– I un bé negre amb potes roses! deia jo, Vas morir anys abans que jo naixes , ets ben mort, va no facis broma hi diguem qui ets?

– Sóc el que diuen que va morir a Stockolm al any 1949, però no vaig morir, en la villa hi ha un pou de l’eterna vida. Sols he tingut d ´esperar una mica, perquè bevent una fórmula màgica de l´aigua del pou, quasi pots viure eternament a més rejoveneix deia rient.

Llavors l´he mirat i ara sabia d’on havia tret la seva fesomia particular, de llibres d’internet i de tot plegat. I si en veritat era Àxel Munthe ?

Llavors m ‘he despertat pels lladrucs de la Kira i del Dick. Algú molt matiner trucava el timbre de casa meva i aquí ha acabat el somni. Un somni ben estrany, però un somni prou bonic per compartir.

Sé que he d´anar a Capri algun dia, sé que no trobaré pas l’Àxel Munthe ( Oskarshamn, Suècia, 31 de octubre de 1857 + Estocolm ,  11 de febrer de 1949) , però avui he rebuscat el llibre, i l’he de tornar a llegir.

Montserrat Vilaró Berenguer

You may also like...

1 Response

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *