EL SOLDAT DE LA PAU

L’Elies havia nascut a Castellar del Plà l’any 1960. Des que era un infant, havia avorrit la vida a la vila, somiava córrer món, veure noves terres, conèixer noves gents, altres cultures. Sempre havia estat un bon atleta i tenia bona mà per als idiomes, de manera que aprovar l’examen d’accés al Cos d’Intervenció Ràpida (C.I.R.) de Nacions Unides, no li va suposar cap gran esforç.

El soldat Elies, “el català”, ben aviat va fer-se amic de tothom; els alemanys l’apreciaven perquè segons ells deien, era un home cabal, els anglesos perquè la seva discreció era proverbial, els americans perquè entre ells era un més; amb ningú es feia estrany, i amb tothom tenia bones relacions; fins i tot els russos, japonesos, xinesos, hindús, entre d’altres, sentien vers l´Elies una evident simpatia, conseqüència sens dubte, de que en el tracte diari la relació era amb tothom d’igual a igual,; no hi havia, en la seva conversa, cap referència a la política d’un determinat país, cap qüestió relativa a la religió, cap expressió crítica vers una raça o una ideologia, i finalment ningú li havia sentit mai, cap comentari despectiu vers l’altre sexe.

Ben aviat l’Elies va fer-se apreciar pels oficials de la seva companyia, i no va trigar gaire a promocionar de Caporal, i des d’aquesta nova tasca a gestionar sota el comandament del Sergent Major, el personal de la seva unitat. Fou qüestió de temps assolir la categoria de Sergent,  li calgué  però, força  preparació i sacrifici arribar a Tinent.

Com a Tinent-Capità de la seva unitat, el retrobem l’any 1999 a la frontera entre l’Iraq i Turquia, en el territori dels kurds, el kurdistan-, la seva missió era simple però no senzilla, calia garantir la vida dels kurds davant els continus atacs de Turcs i Iraquians, que sota la denominació d’operacions defensives, havien reduït el nombre dels kurds a 6.000.000.

La facilitat de relació de l’Elies va ajudar en la seva tasca davant els caps militar d’ambdós bàndols, i durant un llarg període de temps, el silenci va substituir els trets, i va permetre una mínima recuperació, fins i tot econòmica dels kurds.

L’Elies aviat va aprendre la seva llengua, i va conèixer les seves costums; també els kurds van saber coses de l´Elies, que era fill d’una nació petita – Catalunya – que com ells tenia una llengua pròpia, i que històricament havia desenvolupat una cultura diferenciada de la seva potència colonial.

S’ha de dir, però, que aquesta informació no els va arribar de l’Elies sinó d’un dels homes de la seva companyia, el Mauricio, un italià que sentia vers el seu oficial una veritable adoració, i cal dir-ho, era alhora una mica bocamoll.

Els problemes van començar quan un grup de kurds van intentar el bescanvi de mercaderies per armes de foc, ells deien que només les volien per defensar-se,  l’Elies  però, els va dir que per aquella tasca, n’hi havia més que suficient amb la seva companyia, i si calia amb totes les forces del C.I.R. Les relacions amb els kurds es van refredar quan l’Elies va requisar l’armament objecte del bescanvi.

Els Turcs van conèixer l’incident de les armes, i van demanar fer una acció de càstig, que l’Elies va prohibir, tot i recordant-los que els efectius del C.I.R. obririen foc, en cas de qualsevol acció armada; no van trigar gaire a fer idèntiques reclamacions els Iraquians i ben aviat la tensió va tornar a ensenyorir-se d’aquelles contrades. L’Elies va posar en estat de màxima alerta a la companyia, i va demanar nous reforços al comandament del C.I.R.

La setmana següent una nova companyia venia a sumar-se al contingent del C.I.R., i amb ella el nomenament de Capità per Elies, totes les unitats estaven sota el seu comandament, i les qüestions d’ordre tècnic, relació amb els oficials, programació d’un pla d’actuacions, etc., semblava que faria allunyar-se a l’Elies del seguiment i control, de les actuacions dels kurds, Turcs i Iraquians; res més allunyat de la realitat.

L’Elies va convocar als oficials Turcs per tal de dur a terme unes maniobres militars conjuntes, es tractava de fer veure als Turcs l’alt nivell de preparació tècnica de les forces del C.I.R., i alhora d’estimular i mantenir ocupats i tensos als seus homes; desprès es van repetir les maniobres amb els Iraquians, i semblava que aquesta estratègia havia reduït si més no, la tensió a la zona.

Només un grup de kurds n’estava queixós, era un grup radical que volia de totes totes, passar a l’acció i conquerir per la via de les armes, els seus antics territoris. El Kurdistan havia estat trossejat a la fi de la primera guerra mundial, tot i els compromisos adquirits pels aliats.

La tasca de l’Elies va ser didàctica, els va parlar per primera vegada d’un país petit de la Mediterrània, que havia estat dividit entre dos estats- Espanya i França -, que havia sofert persecució per parlar la seva pròpia llengua, i que avui dia encara havia de pagar a la seva potència colonial, per tal d’evitar-se la repetició de totes les angoixes passades. En resum, instava als radicals a avançar per la via de la negociació i el diàleg, i els esperonava a cercar inversions per ocupar a la seva gent i per tenir per aquesta via un element de força per modificar l’actual situació geo-política.

Kadir era un dels radicals, i de seguida va adonar-se de que les paraules de l´Elies, situaven la lliberació del kurdistan en un estadi de temps imprevisible, però es va adonar també, que aquella era una sortida real al problema kurd. La saviesa ens diu ”que un viatge de 1.000 quilòmetres comença amb la primera petjada”, i crec que la proposta de l’oficial del C.I.R. s’ha d’estudiar a fons.

Un any més tard, els kurds signaven amb Turquia i l’Iraq, un tractat que reconeixia la sobirania kurda en una franja de territori, i els permetia organitzar-se democràticament, únicament se’ls prohibia tenir unes forces armades regulars. Kadir va ser el primer President del kurdistan lliure.

Les forces del C.I.R. havien rebut l’ordre de deixar el territori tant bon punt es fessin les primeres eleccions, i un cop fetes aquestes, l’Elies- ara comandant del C.I.R.- va anar a despedir-se del nou President i a desitjar-li els millors èxits. Kadir li va demanar que es fes càrrec d’organitzar la policia del kurdistan, i que vetllés per l’ordre públic, però l’Elies tenia molt clar que volia continuar al C.I.R. i li va recomanar a Kadir que confiés en la seva gent, perquè de ben segur, trobaria entre ells un candidat més adequat per aquella feina; d’altra banda senyor President, jo sóc un estranger i no tothom entendria que després de cercar tant hàbilment la vostra llibertat política, us fes falta un estranger per a una qüestió d’ordre intern.

L’Elies va donar com volia, la volta al món, va conèixer altres gents, altres cultures, va viure més situacions de tensió i perill, i fins i tot va arribar a ser ferit, en dues ocasions al continent Africà, finalment i amb el grau de General de Brigada, va demanar la llicència del C.I.R. Va defugir amablement els oferiments de dedicar-se a tasques administratives, i va retornar a Castellar del Plà.

Encara el podreu trobar passejant pels boscos de l’entorn, gaudint de les fonts, cercant zones ombrívoles a l’estiu i prenent el sol en algun turó a l’hivern. Només en una ocasió ha deixat el seu paisatge habitual, ha acceptat assistir al XXV aniversari de la Proclamació de la República del Kurdistan, ampliada a nous territoris. Kadir, ara president del partit Demòcrata del Kurdistan, el va anar rebre a l’aeroport, li va dir que el President el rebria amb Audiència, i que volien atorgar-li la més alta condecoració del Kurdistan.

Kadir havia estat durant molts anys el President, i tenia encara un fort ascendent davant del seu poble, en l’acte de lliurament va voler adreçar unes paraules a l’amic estranger, que comandava les forces del C.I.R. “paguem molts diners als països veïns, però hem esdevingut una petita potència econòmica a la zona, i la nostra gent pensa en el futur sense angoixa, la solució a la catalana ha resultat tan profitosa com ens ho havies explicat”.

L´Elies va agrair la distinció ¡, i la seva resposta va confirmar les paraules d’en Kadir. “La pau, te un preu, i ditxosos els pobles que poden pagar-lo”.

La distinció va tenir un cert ressò a Castellar del Plà, que va saber per aquesta via, que entre els seus veïns, hi havia un home que malgrat no voler protagonismes, i defugir tota ostentació pública, era un heroi, i havia estat l’exemple per a moltes persones.


El temps, però , tot ho esborra, i avui encara podreu trobar l´Elies cercant l’ombra a l’estiu i el sol a l’hivern, ja no va tant depressa,  continua  però, gaudint de les coses petites, les fonts, els peixos que neden a les gorges, els ocells que trinen alegrement, i les flors, que malgrat tot, cada primavera ens tornen a regalar amb els seus colors i perfums.

You may also like...

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *