EL SECRET DE L’AMETLLER

Diuen que no sóc ben arribat. Els companys em miren malament a l’escola, alguns riuen. Els pares em van renyar molt. El mestre sen feia creus de tot plegat. I el mossèn mai l’havia vist tan enrabiat.

I tot per ser tan bona fe. No tinc gens de malícia, si una cosa la diuen, jo la crec , perquè haurien de dir mentides?. No ho entenc …

Primer de tot us he de dir que tinc nou anys. Vaig néixer un cinc de Gener de 1959 i sóc fill únic. Vaig a l’escola del meu poble i no sóc el primer de la meva classe.

El meu nom es Albert.

Un dia en Lluc, un company em va pregar perquè anés a jugar amb ell.

Vàrem jugar a bales i a cartons,  i entre joc i joc em va confessar un secret.

Albert saps que jo vaig moltes vegades a la parada de l’autobús de línia?

I que hi vas a fer, vaig respondre jo? Promets que no diràs res, ja saps que aquest poble, si dius una cosa a un és com “El secret de l’ametller “, es va acostar més a mi. Va xiuxiuejar a cau d’orella molt misteriós. Hi trobo diners, la gent que esperen el cotxe de línia els perden i cada dia trobo duros, pessetes, sols és té de gratar una mica com si busquessis bolets. Vols venir ara, que no hi ha ningú i ho mirem?. Jo com sempre vaig dir si, i el vaig acompanyar, fins a la parada .

En Lluc es va agenollar per terra i si, va sortir que un duro que tres o quatre pessetes. Jo molt engrescat vaig trobar dues monedes de cinc pessetes i una de pesseta. Que content em vaig posar. Veus, deia, més no ho diguis a ningú que si s’arriba a saber vindran tots. Vam anar cap a la botiga del “Coix” i la quantitat de gormanderies que vàrem comprar i encara ens va sobrar per fer un vermut amb anxoves al Bar del poble.

Al matí va venir el mossèn a col·legi , algú havia robat la caixeta de Sant Isidre. Va indagar i tant el “Coix” com en Manel del Bar varen confirmar, que en Lluc i jo portàvem més diners dels què solíem.

Els vàrem trobar a terra , com si busquéssim bolets vaig dir jo. La cara que li va quedar al mossèn va ser un poema. Per això diuen ara que sóc curtet.

Hem va engalipar en Lluc i ara sóc la riota del poble.

 

Montserrat Vilaró Berenguer

You may also like...

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *