El pàrquing

Ara només hi han cotxes aparcats, però abans…. abans hi havia molt més!

Era una gran esplanada de sorra i pedres, on per Sant Joan s’hi feia una de les més grans i boniques fogueres , amb tots els mobles vells del veïnat que s’havien guardat per aquella màgica nit. Tota la canalla del barri estaven ben atribolats traginant cadires, taules, i tot de fusta perquè la foguera fos ben alta. I llavors arribava el dia,bé,de fet arribava la nit, i tots sortíem al carrer esperant que el sol es pongués per encendre-la.

Hi érem tots, els Ibort, els de Cal Vela, els Roca, els de Cal Penyos, Cal Julian, tots allà mirant, saltant, cantant, sopant i com no, tirant petards per espantar als més petits i no tant petits. Molts d’aquests noms s’han anat perdent, ara moltes cases ja no tenen nom, i moltes mirades ja no hi són.

Les àvies del barri amb les seves cadires a l’estiu, on feien el seu resum del dia, on reien , on s’explicaven molts secrets o simplement ens observaven com nosaltres, els nens i nenes, amb les nostres bicicletes anàvem amunt i avall de la plaça. Què s’ha n’ha fet de les àvies? Ara ja no hi són a les cadires, i les àvies que hi ha ara no tenen temps per fer-la petar tranquil•lament, no recordo l’última vegada que van sortir.

Just davant hi havia el Sindicat, amb la seva bàscula gegant, on el Tomàs pesava tots els camions que portaven raïm, cereals o el que fes falta. Sempre ens esperàvem just davant per veure com ho feien , era espectacular per uns nens de 10 anys! I com la Conxita ens cridava perquè ens apartéssim, sempre la posàvem nerviosa, o això ens feia creure, perquè més d’una vegada li havia sortit un petit somriure per sota el nas.

Al costat del Sindicat,hi havia la premsa del vi, on en èpoques de verema, tot el barri feia olor de raïm, el Tomàs pesava el camió i el Ramon i la Maria obrien les seves grans portes per poder avocar tot el raïm i premsar-lo, i després a tornar a pesar el camió. Per nosaltres això era el nostre joc del dia! Sempre el costat de tot arreu,per observar , aprendre i si teníem sort, algun gra de raïm ens podíem emportar.

A la paret del solar hi havia Cal Penyos, un petit supermercat familiar, on el Pere i la Montserrat ens cuidava amb un dels seus millors somriures, ella sempre somreia, no li havia vist mai una mala cara, ni per molt cansada que estigués, sempre tenia el somriure a la cara.

També hi teníem el Romaní, conegut més pel “Ruma”, on cada dijous hi havia concert, un dels més aclamats era El Sobrino del Diablo, però hi va passar molts grups, i de molt bons, no per coneguts, però si perquè ens feien vibrar com mai, amb la seva música. Moltes nits de futbolí, billars i gelats. Moltes nits a la plaça, on mai em deixava dormir, però estava tant distreta escoltant les converses! Vaig ser la primera en saber que a Sentmenat s’hi faria un esplai pels nens i nenes del poble! Quina nit més emocionant! Com tot aquell jovent volia fer un poble divertit per la canalla, com ens farien les millors excursions pels entorns, com aquell jovent, tot i ser joves i amb ganes de gresca, també tenien plans, tenien somnis i amb molta empenta i valentia ho tirarien endavant!

I tornant al pàrquing, la vida d’ara ni és millor ni és pitjor, és diferent.

El Sindicat segueix al barri, just darrere l’església, ara ho porta el seu fill, en Joan juntament amb la Dolors, amb la mateixa empenta que els seus pares; el Ruma han fet molts canvis, però si hi aneu a treure el cap, us recomano les seves braves amb un toc especial i molt ben personalitzat tant pel lloc com pel nom que porten ; per descomptat la premsa ja no existeix, ni la bàscula, ni moltes de les seves mirades, però tampoc hi són els nens amb la seva bicicleta, i amb tantes normatives, controls i prohibicions, tampoc tenim foguera.

En diuen evolució, però moltes vegades, m’agradaria tornar a ser la nena de la bicicleta verda, que voltava per allà amb tota la felicitat que hi tenia, on jugar amb les coses quotidianes , era el més divertit, on les nits de Sant Joan, no tenien fi, on les àvies ens feien riure explicant històries i on el Tomàs em donava raïm d’amagat.

I vosaltres? Teniu el vostre pàrquing canviat? Us recordeu de l’ultima vegada que vau agafar la bicicleta verda i la veu fer rodar?

You may also like...

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *