EL PALLARS JUSSÀ QUE EL TEMPS D’ENDUGUÉU. SENTERADA. UN REMITENT MOLT ESPECIAL

En Conrad Muntada va néixer a casa el Pegaire de Senterada, situada a la marge esquerra del riu Bòssia. M’explica entre divertit i engrescat una història que assegura li va passar al seu padrí, Francesc Muntada al tombant dels anys 30.

 

 

 

 

 

 

El nom a la casa li venia perquè hi fabricaven la pega que servia per a tapar els forats de les botes de posar-hi vi, i també aquella que hi anava a dins. L’encarregada d’aquesta tasca era la padrina, l’ Antonia Solduga, filla de Pobla, dona ferma, enèrgica i avançada al seu temps, de tan especial record que ens en parlarà en un altre moment.

– El padrí, comença explicant, tenia dos oficis per guanyar-se la vida i tots dos els practicava a la mateixa casa: el de carnisser i el de carter. Respecte al primer, al fons de l’edifici hi havia l’escorxador on matava els corders i els espellava. Abans de vendre’s les pells les eixugava als balcons de la part alta. A la ma esquerra de la planta baixa hi regentava la carnisseria, i a la ma dreta hi havia una sastreria.

-Era el carter oficial del municipi1. La correspondència pujava al matí amb el Cotxe de Línia dins una saca de lona lligada amb un ferro i un candau. Cada dia l’anava a buscar, abocava el contingut sobre la taula del menjador i separava el paquets de cada poble, o sigui, la saca contenia tants paquets com pobles hi havia al municipi.

-Cada poble, continua, tenia un encarregat de portar i recollir diàriament la correspondència a Senterada, que venia normalment amb un ruc, una mula o un matxo. Agafada la correspondència tenia l’obligació de repartir-la per les cases del seu poble de la mateixa manera que el meu padrí les repartia per les cases de Senterada2. Els carters dels pobles a més de l’intercanvi de cartes i paquets postals aprofitaven per a fer les diferents comandes que la gent  els  encarregava, ja que en aquells moments Senterada era un nucli amb molt moviment d’habitants i transit. Un dia arriba el Farré de Lluçà amb un sobre escrit que hi posava:

PEL MEU FILL JAUME

QUE FA DE BARBER

I PORTA AMERICANA DE VELLUT – BARCELONA

I li diu que hi poses un sello i que l’enviés. El padrí es queixà perquè no era legal enviar una carta amb una referencia així. I li va prou dir: -Home, jo això no ho puc pas enviar així, no veus que no la rebrà? Hi ha molta gent a Barcelona! Però ell caparrut: -Tu fot-li, fes el que et dic, posa-hi lo sello i envia-la! I sense poder convèncer-lo del contrari, li va fer cas.

-I ara ve el més gran de tot, crida en Conrad tot satisfet: que la va rebre!

Sembla em llegeix el pensament quan continua: -Sí, dona, sí. Es veu que aquest xicot –potser perquè s’enyorava o ves a saber perquè-, anava sovint a correus a preguntar si tenia carta. I com que tot era manual, van pensar si l’empleat que va agafar el sobre el devia reconèixer al veure’l entrar. Apart d’això, i per a no donar-ho a qualsevol, al darrere del sobre s’hi posava la informació del remitent. En aquell moment aquí era: el nom de la persona, el poble del municipi –Lluçà en aquest cas-, per Senterada (Lleida)3, que va ser lo que el padrí hi afegí.

-Tampoc era tan gran com ara Barcelona al 1930, dic. I això de la proximitat personal, diguin el que diguin, té molts bons resultats.

-I tant! I mira, aleshores per entregar un paquet o una carta certificada, s’avisava al destinatari i venia a casa a recollir-lo perquè no podia pas anar amb la cartera plena fins dalt. Quan tenia a la persona interessada al davant, obria el sobre i li entregava el contingut. L’interessat firmava  a l’embolcall conforme l’havia rebut. Padrí, per si hi hagués hagut alguna reclamació, guardava tots els embolcalls en un mundo. Ho sé perquè quan vam buidar la casa n’hi havia 3 o 4 de mundos plens de papers signats.

-La (mala) sort va voler que a la riada del 37, que tan mal va fer, l’aigua que arribà a gairebé mig metro, s’hi instal·lés varis dies i es perdessin moltes coses. També al acabar la guerra el van destituir com a carter. Guanyar-se la vida es va fer cada cop més difícil; va quedar-se fent de Carnicer, però el meu pare va decidir marxar i establí una sastreria a Tremp.

Esbrinar fins a quin punt comença la llegenda i acaba la història, o a l’inrevés, no es cosa meva. En qualsevol cas, ho he passat estupendament escoltant-lo!

 

  1. Pedro R. De Campomanes donà rang oficial a l’ofici de carter el dia 8 d’octubre de 1756.

  2. Al 1962 es dictà la normativa d’instal·lar bústies domiciliaries.

  3. El codi postal s’inventà el 1981.

Guillermina Subirá Jordana. Senterada, abril 2018

You may also like...

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *