EL JOANET I EL PONT VELL DE GIRONELLA. EL BERGUEDÀ. CATALUNYA

Aquest és un conte trist, per tant hi ha expressions que no m’atreveixo a escriure; com allò de fa una colla d’anys, hi havia una vegada, en un lloc molt llunyà, etc, etc. El meu conte parla del Joanet, del seu avi i del pont de Gironella i aquests dos personatges i el pont són encara actuals. Per tant començo tal vegada com si fos avui.

El petit Joanet puja cap a casa seva. Des del col·legi el seu camí voreja la riba del riu, fins arribar i creuar el pont. Mentre camina fa una pesarosa mirada al corrent d’aigua. Moltes vegades es deté enmig de la ruta i observa distret les corredisses dels ànecs. Les aus s’amaguen en el marges d’herbei, altres aprofiten els canyissars. Però sempre neden lleugeres, com petit vaixells, amunt i avall, sense que els importi la força de l’aigua.

A la primavera li agrada observar com els aneguets petits segueixen a la mare, com si tinguessin por de perdre-la. Que bonic es veure com es capbussen fins que només treuen la punta de la cua fora de l’aigua.

Avui es troba a l’avi mig assegut en el mur del pont. Està recolzat de mans i mira l’aigua.

–  Hola avi! Què fas aquí?

–   Miro l’aigua, Joanet. Avui, baixa neta.

–   Sí avi. Però aquest lloc no m’agrada. Aquí és d’on va llençar-se el pare. No, avi?

–     Si, fill! Va voler volar. Va fugir de la terra cruel.- respon amb veu trista.

–     Llàstima a mi m’agradava molt passejar agafat de la seva mà.

–    Si nen, tens raó. Però no va poder suportar l’absència de la teva mare. Feia poc de la mort de la Sara.

–   Ja m’ho diuen a col·legi. Els nens grans per molestar-me em criden: orfe, orfe. Però jo no els faig ni cas.

–     Això et diuen aquest fills de… Aquesta tarda parlaré amb la directora.

–    No cal avi. Jo ja me n’he fet càrrec. Malgrat manquin els pares sé que vosaltres: tu, l’àvia i la tieta Maria m’estimeu molt. També sóc feliç amb la vostra companyia. Només ploren els nens petits. Avi, ara entre tu i jo, perquè ho va fer. Que no m’estimava?

–    Molt, no ho dubtis mai. En el seu cor solament hi havia cabuda per tots nosaltres, la seva família.

–    De veritat, avi?

–   Si Joanet! Però la manca de la Sara, la crisis i tantes coses dolentes que passen en aquest món li van enterbolir el cervell. Què en penses tu?

–    No ho sé. Sóc un nen. No en sé res d’això de la crisis. Però com tu avi no m’enganyes mai, et crec. Sobretot quan dius que el pare m’estimava. Aleshores deixo de plorar.

–   Si Joanet, creu-me. Els records als cap dels anys s’alleugereixen. Sobretot a la teva edat que teniu molt camí per veure. Als vells ens costa més. El dolor ens puny dins el cor. Saps, els ànecs, quan arriba la tardor fugen a terres càlides per tornar a l’altre any. Volen per tot el món però les terres on van néixer són sempre les del seu retorn.

–    Sí avi, van molt lluny. Veuen meravellosos i llunyans països. Però avi, els petits no tenen plomes, els hi deu costar molt aixecar el vol.

–   Tot arriba en el seu moment, Joanet. També és fan grans i és llavors quan volen.

–     I tornen sempre?

–     Sí nen, sempre cada any.

–     Tu m’has dit que el pare va volar. Oi?

–     Sí. També a terres llunyanes.

–    Aleshores, potser d’aquí un temps tornarà.

–     Potser, no hi pensis més. Vinga Joanet, anem a menjar que l’àvia ja l’ha preparat i amb la panxa plena els pensaments són millors.

L’avi atansa la seva mà al cap del petit i remou els cabells del Joanet. Desprès li agafa la pesada motxilla i donant-li la mà pujant per l’empinada costa cap a la part alta del poble de Gironella.

En arribar quasi a dalt del pont, a les primeres cases, on acaben els ampits del pont el nen fa una darrera mirada a l’aigua, al pont i als aneguets com si esperes veure la volguda presència paterna.

L’avi com el veu trist i enyorat, li diu per distreure’l:

–     Saps Joanet el conte del ànec que vivia entre els seus germans, però era diferent. Era més gran i maldestre. Havia perdut els pares, ni els coneixia, però quan va créixer era el cigne més bonic de l’estany. Molt més que els seus germans de niuada. Tu també seràs de gran un  home bo i llest. Fins i tot, diria seràs més eixerit que un pinxo.

    Avi no em narri contes de nen petit. 

Que les darreres sotragades en la meva curta vida han fet que malgrat ser un nen, el Joanet,  ha madurat, tal vegada, massa.

Miquel Pujol Mur.

You may also like...

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *