EL COL·LECCIONISTA

En Ramon Tarrats, no era pas una bona persona.  Va ser, pare,  marit , i encara que gens honrat molt  treballador , i també col·leccionava una cosa que ningú fins aleshores havia  col·leccionat.

El Ramon Tarrats tenia diners, molts, i no els havia  guanyat treballant honradament, no,  els havia guanyat amb l’estraperlo, perquè aquells eren  els anys en que l’estraperlo donava molt diners.

Havia comprat els guardià civils, de fet  ho havia  comprat tot, així uns i altres,  feien els ulls grossos quan passava quantitats ingents d´estraperlo i no  veien,  ni deien res.

L’ home que es vantava que mai havia fet un petó als seus fills, i  tampoc lògicament a la pobra de la seva dona.

Passejant un dia per Tarragona , es va ensopegar amb un poblet rònec i trist, feia poc que la  mal dita ‘Guerra Civil’ havia  acabat.

Va trobar el rector del poble amb la seva sotana esfilagarsada, que li ensenyava que el campanar queia; si que malament comentà en Ramon, potser us puc ajudar, si em doneu aquell santcrist que teniu a la paret.

Ai no!,  valguem  Deu;  si es molt antic, i diuen que és d´un escultor famós que el va tallar; la necessitat però,  és mala consellera , i com  el Ramon Tarrats ho deia de debò,  li va permutar, campanar per santcrist, i així la col·lecció va anar creixent, visitant ermites romàniques, catedrals, el  que fes falta, es va tornar un col·leccionista.

A la seva mort els seus fills varen trobar una casa plena de santcrists i també algun que altre sagrari,  i calzes, ,,, tot molt valuós.

S’ho  varen repartir, i això va  propiciar que es desfés ‘la col·lecció’,  que s’aniria repartint – a cop de talonari .  entre Museus , cases de subhastes, i col·leccionistes particulars.

Els diners obtinguts de forma fàcil, foren  gastats en qui sap que.

En Ramón tot s´ha de dir no creia en Deu ni en res.

Montserrat Vilaró Berenguer

You may also like...

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *