El casament

Aquests pètals són el record d’una festa, la festa de l’amor, la sinceritat i les promeses.

Uns pètals vermells, amb un perfum dolç, que et transporten a records de primavera, a llibres, rambles i somriures, amb aquest color tant intens , vermell pur, fosc i clar, el miris com el miris no baixa d’intensitat.

Potser també hi ha barrejat algun gra d’arròs, que amb la roba pot arribar ser molest, però que a la cassola hi queda la mar de bé.

Per aquesta porta hi ha passat molta gent, moltes famílies prometent amor etern i que després algunes de les  promeses se les emporta el vent.

-Jo, X, prometo que et cuidaré, que estaré al teu costat, en els millors dies de la nostra vida, però també hi seré en els pitjors, quan estiguis malalt, quan no vulguis fer res més que sofà i jo vulgui anar a fer la volta al món, igualment estaré al teu costat.

-Jo, XX,  prometo que estaré al teu costat, encara que hi hagi la teva mare a casa; si vols veure els diumenges les pel·lícules d’acció, si prefereixes anar al teatre que veure la final del Roland Garros , em comprometo quedar-me al teu costat.

I després, quan tornes a la vida real, en la que no hi ha guions, fantasia i pastels dolços, t’adones que per molt que prometis o et comprometis , l’amor, la parella, la família, és molt més que una promesa.

Les promeses van i venen, els fets, els records, els sentiments, les sensacions, això és el que perdura, això és el que el fa real.

Però no em vull posar a reflexionar sobre l’amor en general, em vull concentrar en la imatge, en com uns pètals ens traslladen a uns records, a una cançó.

La nostra cançó, la que fa pessigolles a l’estómac quan l’escoltes, la cançó que et fa vibrar per dins i per fora. Saps de quina cançó parlo? Doncs potser que torni a sonar a casa, no?

A tornar a trepitjar els pètals de rosa, tot escoltant la cançó, caminant per un camí ple de promeses, però sense por, amb la confiança que aquesta vegada sortirà bé, no deixar  que les mentides entrin a la boca, no deixar  que la rutina torni a guanyar terreny, simplement tornar a ser aquella parella de 20 anys, joves i innocents, amb ganes de menjar-se  el món, però sobretot de fer-ho junts.

A  tornar aquell dia, on tota la família, encara es podia dir que hi era tota, on tots encara es consideraven germans, cosins, tietes i àvies.On encara podien seure a la mateixa taula i no hi havia crits, sinó rialles i acudits.

A  tornar aquell ball, on el pare no deixava de ballar amb la mare, on els petits reien a sota la taula per aconseguir un petó secret, on el ritme de la música feia que el món s’aturés i res fos més important que el somriure que es dibuixava a l’ambient.

S’hauria de tenir el poder o la màgia de tornar a veure aquells ulls, joves i intensos, plens de vida i de somnis; en aquells braços on es podia agafar qualsevol maldecap i fer-lo fora. Aquella màgia per tornar a prometre un camí junts, però aquesta vegada hi afegiria que també fos llarg, ben llarg i planer, que les pujades i baixades que hi hauria ara, només fossin petits turonets per fer la vida més divertida.

Però ara ja és tard, ni es tornarà a ballar, ni es tornarà a trepitjar aquests  pètals vermells.

Qui sap qui serà el proper que ho faci? Qui sap fins quan duraran?  Però només per tenir guardat en algun reconet del nostre cor, una petita espurna de confiança en que, potser aquesta vegada sí, les promeses es compliran.

You may also like...

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *