EDIFICIS ESCOLARS ANTERIORS A LA DICTADURA FRANQUISTA, ESCOLA DE PERALBA. VILANOVA DE MEIÀ, LA NOGUERA. LLEIDA. CATALUNYA

A l’Ajuntament de Vila de Vilanova de Meià, vaig preguntar si quedaria alguna persona que sabés alguna cosa sobre el poble de Peralba,  avui pràcticament en ruïnes. Estava interessada, en saber on estava ubicada l’escola en la que aquella mestra anomenada Teodora de Castro, va anar a fer cap l’any 1928 per ocupar la seva primera plaça en propietat. Em van donar el nom de Salvador Bernaus, i li vaig proposar d’anar a Peralba plegats i refer una mica tant el plànol com la història d’aquest poble que de ben segur devia haver tingut importància en el seu temps. Avui resten en peu les parets exteriors de l’església, que la barbàrie a pintat sense to ni so, espoliant-li tot el més apreciat, com una pedra esculpida al dentell de la porta principal; les de l’escola, impossible d’endevinar per tot herbassar que la cobreix, i un com i un safareig muts, tan coberts de malesa que no els trobes ni estan al seu costat.

Al acabar la revista li pregunto si ell hi havia viscut allí, i em diu que no, que només i passava els estius quan era petit, ja que havia nascut a Barcelona, perquè els seus pares havien emigrat a la gran ciutat des de molt abans de la guerra.

– Els pares nascuts a Peralba, diu, van anar a Barcelona a buscar feina abans de casar-se. Van posar una lleteria i la gent hi anava a comprar llet. El pare del pare…

– El padrí, li dic.

– Be, jo li deia iaio per a distingir-lo del padrí de Peralba, ja que ell, el pare del pare, era de Vilanova (de Meià).

– Ah, molt be.

– Doncs el iaio també havia tingut cabres i havia venut llet pels carrers.

– I què en recordes d’aquells estius a Peralba?

-Alguna cosa, no gaire, perquè jo vaig néixer al 1927 a Barcelona i pujava només per vacances a casa dels padrins. Ja després de la guerra es va acabar de pujar al poble. Sí recordo que si feien repàs jo hi anava.

– I perquè es va acabar d’anar al poble després de la guerra?

– Doncs perquè va quedar tot arrasat pels soldats republicans i la gent va abandonar les cases.

– Què dius! I recordes què va passar, com va ser això?

– A l’estiu del 38 vam sentir una gran gatzara. Al anar a veure que passava, eren les tropes republicanes que anaven en retirada perquè el front estava just al Noguera Ribagorçana, al pantà. Van haver-hi combats, però les forces estaven molt igualades. En un d’ells, els nacionals van fer recular a l’exercit republicà i aquest van arribar a Peralba. La gent es va espantar i tot el poble va decidir amagar-se a una cova d’aquí prop. Van agafar teca per una nit, i tots vam marxar cap allà. Durant uns dies vam estar allí sense sortir perquè al poble s’hi veiem focs encesos, però al cap de 3 o 4 dies les cistelles es van buidar i van haver de decidir una solució. Tornar al poble feia por perquè estava ocupat per gent sense res a perdre, aleshores van decidir que 2 persones entre el xicots joves, sortissin a negociar.

– Amb qui, amb els republicans o amb els nacionals?

– Amb els nacionals, amb els nacionals! A fosca nit van sortir cap a les masies de Peralba on hi tenien el campament. Els van rebre amb molta amabilitat, i els hi van dir que a la nit baixéssim tots amb fila índia i callats, sense fer soroll.

– Quants éreu a la cova?

– No ho recordo bé, una vintena o més. Vam fer el que ens van dir, i en una mitja hora ja érem al lloc. Ens van donar de menjar del seu. Recordo –diu amb un somriure als llavis- pa i llaunes de sardines, moltes llaunes de sardines.

– Una delícia en aquells temps amb el pap buit…

– I tant! Aquella nit la vam passar al campament, però l’endemà ens van dir que teníem que marxar perquè allò era el front i no ens hi podíem quedar. Així que cadascú va anar cap a on tenien parents i els hi semblava els acollissin. Ens vam distribuir uns cap a Àger, altres a La Règola, altres cap a l’Ametlla… Nosaltres teníem parents a Santa Linya que en van pujar a buscar a tots tres. Allí ens van repartir en dos cases. Com que jo era un nen encara, me’n vaig anar a una casa que n’hi havia dos de la meva edat, i prou bé que m’ho vaig passar.

– Així no vas poder tornar a Barcelona?

– No, no. Vaig haver de quedar-me aquí nou mesos seguits! Bé, a Santa Linya. El front continuava al mateix lloc perquè es veu tenien ordre de no travessar el riu i netejar tot el gran espai que havien avançat.

– I quan vau tornar, què vau trobar?

– Doncs ens vam trobar un poble destrossat. Els soldats ho havien saquejat tot. Imaginat que quan vam marxar la gent que tenia alguna cosa de valor la va posar en un forat ben tapat. A casa meva teníem un gramòfon, i el vam sentir tocar mentre estàvem a la cova. No hi quedava llenya, ni portes ni finestres a cap casa. Tot ho havien cremat i destruït: Gallines, conills, bestiar, tot!

– Verge Santa! I la propera actuació va ser…?

– Marxar per a no tornar mai mes. Ja no quedaven cases, res. Alguna gent ja havia començat a emigrar abans de la guerra cap a l’Argentina, Barcelona o Lleida, llocs on trobar una vida millor; després de la guerra ja van marxar tots.

– I què vas fer tu, com és que ets aquí?

– Als 14 o 15 anys vaig aprendre l’ofici de fuster, i un dia, de casualitat, m’assabento que a Vilanova de Meià en faltava un. I cap aquí que me’n vaig venir. I els pares contents.

– Potser tant com jo d’haver sentit aquesta preciosa història. Un autèntic plaer, Salvador!

 Guillermina Subirà  Jordana

You may also like...

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *