DUES GOTES D’AIGUA

Aquell dia plovia fort. Llamps i trons omplien l’èter. La humitat esgarrapava. Espaordides algunes gotes d’aigua queien amb els ulls tancats i tremolant. Malgrat tot dues gotes, una jove i una vella, anaven xerrant amigablement enmig de la forta pluja. Per a la gota més jove era una nova experiència. Per a la gota vella era rutina. La gota jove va exclamar – diuen que els humans saben on està la veritat. Quan arribi a terra seré com ells i també ho sabré -. La gota vella va comentar – cada humà té la seva veritat i es barallen per tenir raó -. De sobte es van donar una gran patacada. Havien arribat a terra. La gota jove va exclamar – la veritat és que ja hem arribat i podrem ser humanes -. La gota vella va puntualitzar – la veritat és que estem esparracades del cop i mai serem humanes -. La gota jove va exclamar – crec que ets una pessimista -. La gota vella va sentenciar, ja hi som! Dues opinions diferents que volen ser la veritat. Potser si que arribarem a ser humanes.

Cita de Svileta de Tessàlia: una opinió sols és una opinió, però mai és la veritat.

Francesc Estival

You may also like...

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *