CRÒNIQUES DES DE LA “PETITA HAVANA”.SEGONA PÍNDOLA-TERRAMAR: LA CASA ALVAREZ AL PASSEIG DE SITGES. O LA CASA DE LA SRA. COMAS? COSES DE GENERACIONS….

AVUI, EXCEPCIONALMENT, US DEIXO AQUÍ EL LINK DE L’ARTICLE POSTERIOR, JA QUE ÉS COMPLEMENTARI I AMPLIA LA HISTÒRIA QUE EXPLICO A CONTINUACIÓ. 
Fa uns dies vaig tenir l’honor de poder tornar a Ràdio Maricel per parlar amb en Vicenç Morando sobre el centenari de l’aprovació del projecte d’urbanització del sector de Terramar i del passeig Marítim de Sitges. Així doncs, si voleu tornar a la primera píndola-Terramar us deixo dues maneres de fer-ho: o en aquest article del blog, o escoltar-nos en aquest altre link de Ràdio Maricel.

Quan vas rellegint els cognoms dels propietaris i/o promotors de les primeres cases que es van construir al sector de Terramar a partir d’aquell any 1919, alguns et resulten molt coneguts, altres et poden sonar,  i n’hi ha alguns, pocs, que et criden l’atenció pel seu origen estranger.

Hem de pensar que al llarg d’aquests 100 anys les cases de Terramar han estat ocupades per diverses famílies, i fins i tot, algunes d’elles, durant els anys del boom turístic de la dècada dels seixanta van esdevenir hotels o pensions.

Això fa que cada generació de sitgetans i estiuejants, tingui històries, records, i cognoms diferents per algunes d’aquestes cases.

Una de les cases que ha suposat, com a mínim en l’àmbit familiar, més dificultat a l’hora de posar-li un “cognom” és una de les primeres construccions que van lluir al passeig Marítim de Sitges.

Em refereixo al xalet que va encarregar el senyor Francesc Armengol i Durán, promotor del projecte de Terramar, l’any 1919 a l’arquitecte Josep Renom i Costa.  De la vida i obra del Sr. Armengol, industrial tèxtil nascut a Sabadell l’any 1884, i mort a Barcelona el dia 23 d’agost de 1931, dia de la Festa Major de Sitges, se n’han escrit diversos i complets articles i llibres,  raó que fa que, tot i la seva importància, no entri ara a desgranar la seva relació amb el poble, tot i que sí que vull fer una petita referència.

ELS PRIMERS ANYS DEL PROJECTE DE CIUTAT JARDÍ DE TERRAMAR

Francesc Armengol ja feia uns anys que estiuejava a Sitges, on tenia  diverses cases en propietat. Una era al carrer de Tasis número 6, la façana de la qual va ser reformada durant la segona meitat de l’any 1918. L’altre al carrer Sant Bartomeu número 40.  I el 12 de maig de 1919 se li va concedir llicència per construir en el sector del Vinyet segons uns plànols que va presentar, així com modificar el portal de la seva casa al número 21 del carrer Illa de Cuba.

Va ser nomenat Fill Adoptiu de Sitges el 19 de novembre de 1919, tot i que la distinció se li va entregar públicament durant la Festa Major de 1920 en un acte al Sellerot, aquell hotel que havia fet construir al sector de Terramar.

El Sellerot

El 10 de març de 1919 es constitueix la Societat Anònima Parques y Edificaciones, amb un consell d’administració format per: Francesc Armengol, Manel Folguera Durán, Antoni Miracle, Baró de Güell, Josep Freixas, Carlos Maristany, Rafael Vehils i Josep Maria Martino, com arquitecte y director tècnic de la societat.

A l’Eco de Sitges del 6 d’abril de 1919 llegim:

“La sociedad anónima Parques y Edificaciones ha bautizado con el nombre de Terramar el sector del antiguo Sellarot, cuyos viñedos tienen adquiridos en su casi totalidad. Muy en breve va a comenzar en gran escala su transformación, sabiendo que, al efecto, tiene adquirido un tren de vagonetas para la remoción de tierras a fin de lograr su nivelación, trabajo que debe preceder al proyectado Paseo Marítimo.”

Construcció del passeig amb el tren que havien adquirit per moure les terres.

A aquesta nota ja la va seguir uns mesos més tard l’anunci del concurs que organitzava Parques y Edificiaciones amb l’objectiu de recollir els millors projectes per als xalets que s’hi haurien de construir en aquell nou sector i que es destinarien a venda o lloguer.

L’anunci del concurs i les bases va ser publicat en diversos mitjans com La Vanguardia, el dia 6 d’agost de 1919, o Arquitectura y Construcción, entre altres. En les bases del concurs es deia que la voluntat era “reunir proyectos, que, asegurando una perfecta solución artística y constructiva, respondan a la vez a todas las necesidades propias del objeto”…

El jurat del concurs estava format per: Josep Maria Martino, Arquitecte Director de la S.A. Parques y Edificaciones,; Miquel Utrillo, Adolf Florensa, Francesc de Paula Nebot i Eusebi Bona, aquests tres darrers professors de l’Escola d’Arquitectura de Barcelona.

Les notícies sobre les obres a Terramar es van publicant a la premsa local. Durant el mes d’octubre de 1919 es construïa el mur de contenció del passeig marítim, fent que s’hagi de replantejar l’emplaçament de dues construccions de luxe….

Un cop presentats els projectes a finals del mes de setembre, els seleccionats van ser exposats a les Galeries Layetanes de Barcelona des del 18  d’octubre. Entre els projectes destacava, segons l’Eco de Sitges del 19 d’octubre, el de “un magnífico Hotel para cuya arquitectura se ha preferido el gusto catalán”

El redactor de l’Eco també diu que “Esperamos que la exhibición de proyectos llamará la atención de las personalidades que cifran en el turismo de nuestras playas la esperanza de seguro porvenir, ya que el sector de Terramar, y su paseo marítimo, con sus construcciones modernas, con sus jardines y con sus espléndidas avenidas, será indudablemente en fecha próxima un imán que atraerá a las familias adineradas y de buen gusto, contribuyendo a la prosperidad de Sitges.”

Els premis del concurs van recaure sobre 9 projectes. La presentada amb el lema Casa petita, gran repòs” de l’arquitecte D. Joan S. Roig;Balandres, de  Puig  Gairalt  i el jardiner Joan Mirambell; L’home fa la casa del Joaquim Manich; Miramar dels arquitectes B Mario Espinosa (Marín?) i Andreu Calzada; Nostre dona del Vinyet d’Albert Carbó i Antoni Rigol, director de jardins; X, de Lluis Corratjer. Tres altres projectes de lema Sitges, Poc a poc se va lluny, i Córdoba, no van obtenir premi. Així com un projecte fora de concurs de l’enginyer Sr. Luciano Novo.

A les Galeries Layetanes es van mostrar els plànols d’aquests projectes, i també va aprofitar la societat Parques y Edificaciones per exposar “edificaciones en construcción, perspectivas de sus planos, dibujos de jardines y siluetas de obras en proyecto”.  Segons escriuen al Baluard de Sitges del 25 d’octubre:

“En una de les sales del luxós casal, artísticament arranjada, colocades habilment restaven exposades les obres dels arquitectes que acudiren al concurs, algunes d’elles amb el cartell del premi obtingut; vegent-se també de manifest els plànols d’urbanització dels diferents sectors que abarca la nova vila denominada Terramar que enclouen des de Sitges actual a la Riera Grossa, els del passeig Marítim, edificis que fabrica i té projectats l’empresa organitzadora, els de xalets particulars ja acabats i dels que està construint-se propietat dels Srs. Sacanella, Vilella, Armengol i Sra. Romeu entre altres, deguts a la inspirada concepció de notables arquitectes catalans; estant ademés exposades àmplies fotografies de l’estat actual de les ores que s’hi efectuen i de la perspectiva que el l’avenir serà Terramar”.

A les sis de la tarda del 31 d’octubre de 1919 a les Galeries Layetanes de Barcelona, i per concloure l’exposició  l’arquitecte Josep Maria Martino i Arroyo, director tècnic, va realitzar una conferència  per tal d’explicar àmpliament el desenvolupament i els plans que es tenien per aquest sector sud del municipi de Sitges.

Després de 10 anys d’activitat, el 12 de novembre de 1929, la Societat Anònima Parques y Edificaciones va ser liquidada “por haber terminado su objeto social”, i es va constituir la nova societat Hoteles y Playas del Mediterraneo, S.A., canviant les accions de la primera per accions d’aquesta nova societat. Una acció d’Hoteles y Playas del Mediterraneo per cada dues accions de Parques y Edificaciones. El president del Consell d’Administració en aquell moment era Miquel Vidal Guardiola, un nom al qual hi dedicarem aviat una nova píndola-Terramar.

Gràcies a un anunci publicat a La Vanguardia el 22, 24 i el 26 de maig de 1929, sabem que en el moment de ser liquidada la societat posseïa 12.057.000 pams quadrats de terrenys, dels quals 5.000.000 estaven urbanitzats, o sigui, disponibles per la venda. L’Hotel-Restaurant Terramar, ja acabat i complet, amb un esplèndit parc, tot en perfecte estat i en explotació. El Gran-Hotel, amb 156.000 pams quadrats de terreny amb arbrat, “fundaciones” i obres de construcció ja realitzades fins al primer pis. Posseeix, també, aigües en propietat, dues pistes de tenis, camp de golf, mitjans de transport, materials, utensilis, etc…”

Tornant a l’exposició de projectes del concurs, vull fixar-me en els xalets particulars que en aquell mes d’octubre de 1919 ja estaven acabats, així com els que estaven en construcció propietat dels Srs. Sacanella, Vilella, Armengol i Sra. Romeu.

Plànol amb les parcel.les del sector de Terramar

És doncs a partir de 1919 que trobem registrades a l’Ajuntament de Sitges diverses llicències d’obra a nom de Francesc Armengol o de la societat promotora, Parques i Edificaciones S.A, xalets que anaven destinats a la venda i lloguer.

Els cinc primers projectes realitzats al sector del Vinyet i Terramar no van ser obres de Martino. La torre d’Emilio Sacanella, fou un edifici ideat l’any 1918 per Bonaventura Bassegoda, autor del xalet Sant Jaume, de les germanes Socias, de 1919.

D’abril d’aquell mateix any, tenim la casa del Sr. Vilella, coneguda com a Residència Helvètica, obra de Joan Rubió i Bellver. Aquest edifici, restaurant recentment, ja va ser protagonista d’un article al blog, text que podeu trobar aquí. 

LA CASA ALVAREZ I ELS SEUS PRIMERS HABITANTS

I de 1919 tenim dues obres de l’arquitecte Renom i Costa. El xalet per a Isidre Cartró, i el “projecte Hotel Particular en Sitges”, perFrancesc Armengol, projecte entrat a registre el 8 de maig de 1919 i que serà que tractarem a continuació.

Josep Renom i Costa, arquitecte des de 1907, era nascut a Sabadell el 22 de novembre de 1880, on morí el dia 11 de març de 1931, estava casat des de 1912 amb Maria Gambús i Prats (Sabadell, 1886-1989). Aquesta era germana de Francesc de Paula, casat amb Teresa Armengol i Durán, germana de Francesc Armengol. L’altra germana Gambús i Prats era la Josepa, casada amb Antonio Llonch i Roca, un cognom que també trobem relacionat amb algun dels xalets del passeig Marítim de Sitges. Tot quedava en família.

Però la relació entre Josep Renom i Sitges era més estreta encara pel fet que el seu germà, el pare escolapi Joaquim Renom, va ser un dels rectors de l’escola Pia de Sitges.

El projecte de Renom dibuixa un edifici amb façana al passeig Marítim, creat per diversos volums, de planta baixa, pis i una habitació sota teulada, originàriament destinada al servei. L’arquitecte juga amb diferents cossos d’amplades diverses i disposats en angle, solució que l’obliga a formar tremujals entrants i sortints, amb unes teulades més baixes que altres, donant lloc a variades interseccions.

Plànol de la casa encarregada per Francesc Armengol a l’arquitecte Renom l’any 1919.
Es conserva a l’Arxiu Municipal de Sitges.

Però tot i que aquesta casa encara hi ha qui la coneix com a casa Francesc Armengol, aquest no hi va viure mai, ja que poc temps després de començar les obres, el xalet va ser venut al Sr. Francesc Alvarez de Güell un empresari del món de la publicitat, propietari d’Omnia, empresa anunciadora, que també va tenir una estreta vinculació amb la producció teatral, sent soci de Josep A. Peypoch, el qual també estava molt relacionat amb el projecte de Terramar. Peypoch passava els estius a Sitges, on tenia un xalet, i l’any 1922 va entrar a formar part del Consell d’Administració dels accionistes de l’Autòdrom Nacional de Terramar juntament amb Francesc Armengol.

El Sr. Alvarez davant d’un anunci de la seva empresa, al Parc de la Ciutadella de Barcelona.
El Sr. Alvarez en una altra imatge publicitària de la seva empresa.

Francesc Alvarez era fill del metge Ramon Alvarez Fuster (Vilafranca del Penedès, c.1852 – Vendrell, 1923) i d’Emilia Güell i Güell ( Barcelona, c.1868- 1929), els quals tenien dues filles més, Mercedes i la Dolores.  Durant el mes d’agost de 1888 el pare va ser nomenat “director médico de visita de naves del puerto de San Carlos de la Ràpita”, localitat tarragonina on suposadament va néixer el seu fill Francesc, i on segur que hi va néixer la filla petita, Dolors, el 26 de desembre de 1894. Però el periple familiar no s’aturava, i a finals de 1895 el pare va guanyar la plaça de director de Sanitat del port de Màlaga; l’any 1897 a Mahó, i l’any 1901 a Gando (sic.), l’any 1911 a l’ “Arrecife” de Lanzarote i ja l’any 1915, a la ciutat valenciana de Gandia, on l’any 1917 trobem empadronats als pares i a la filla petita al carrer de Sant Francesc de Borja, 87. Fou en aquesta ciutat on Dolores es va casar amb el valencià Antonio Viña, i on s’hi va instal.lar definitivament. Però com diu la dita, “roda el món i torna al born”, i el doctor Alvarez va morir l’any 1923 al Vendrell, poble on hi tenia les arrels des de petit i on hi vivia el seu germà, el polític i advocat, Josep Maria Alvarez Fuster.

Casa Alvarez, sense edificis al voltant, i veiem al fons l’ermita del Vinyet.

El Sr. Alvarez, recomanat per un capellà amic de la família, va passar una temporada a la ciutat de Nova York per tal de conéixer la professió relacionada amb la publicitat. També va ser durant aquests anys de joventut que va passar una temporda a Cuba. Després de tantes anades i vingudes, amb els coneixements necessaris per crear la seva empresa de publicitat, Alvarez es va casar amb Àngela Raduá Badía, i es van instal.lar al carrer de Casp, 28, actual Pau Claris 82 de Barcelona, tot i que passaven llargues temporades al xalet que es va comprar al passeig Marítim de Sitges. Àngela va morir jove el 31 de maig de 1930, deixant vidu i un fill petit, Francisco, nascut a Barcelona el 12 de gener de 1918, el qual després d’una vida “mogudeta” va morir a Sao Paulo el 15 de juliol de 1956.

Però el Sr. Alvarez fa refer ràpidament la vida amb la seva segona esposa, Maria Porter Bardají (1901-1994), amb la qual va ampliar la família amb tres fills més: Armando (Barcelona, 1923- 2012), Elena (Barcelona, 1931) i Maria Rosa (Barcelona, 1933).

Aquell mateix juny de 1930 l’Ajuntament de Sitges va donar permís al Sr. Alvarez per cercar el jardí del xalet, que en aquells anys es trobava la que es coneixia com “Avenida Alfonso XIII”.

Amb els anys, al costat de la casa es va obrir el carrer Reverend Joan Lloveras, convertint-lo en un edifici cantoner, i amb una nova façana principal. Aquest fet va fer que el Sr. Alvarez decidís embellir aquesta nova façana amb uns relleus escultòrics.

Aquí les fotos de carnet de cap els anys 50 de Francisco, Armando i Maria Rosa. Ens falta la imatge d’Elena.

Tot i que la nova família va seguir passant al carrer Balmes 205, 1er 1º, on el senyor Alvarez va morir als 56 anys el dia 21 de novembre de 1945. La seva esposa, la senyora Maria, va morir a finals de desembre de 1994 als 93 anys, acompanyada dela seva filla Elena, i dels nèts que vivien a Barcelona, ja que els altres fills seguien a Sud Àmerica.

Però si ens fixem en les fitxes consulars de Brasil, ens trobem amb que  Armando va néixer el dia 1 de  juny de 1923, set anys abans de la mort de la primera senyora Alvarez i cinc anys després que el seu germà de pare, Francisco. Pot ser que el senyor Alvarez de Güell tingués una doble vida? Doncs sembla que el que és segur és que el Sr. Alvarez va tenir un gran amor, la seva segona esposa, Maria Porter.

Fitxa d’entrada a Brasil d’Armando Alvarez Porter de 1949

LA COL.LECCIÓ D’ART F. ALVAREZ

El Sr. Francesc Alvarez era un amant de l’art i mecenes d’alguns artistes joves. Principalment va ser un gran seguidor de la pintura de Joaquim Sunyer, del qual va arribar a tenir una vuitantena de quadres que decoraven les parets del xalet sitgetà.

La col.lecció Alvarez ja va ser molt reconeguda des dels seus inicis.   A La Nova Revista de 1927 fan referència a la voluntat de publicar uns suplements de luxe, il.lustrats amb làmines, dedicats a “les principals col.leccions nostres d’art antic i modern, entre les quals esmentarem la col.lecció Plandiura, de fama mundial, i altres importantíssimes, con  (….) Francesc Alvares (pintura moderna catalana) (…).”

A la mateixa La Nova Revista de setembre de 1927 es publica una magnífica obre de Sunyer, el retrat de la Sra. Alvarez i el fill… és a dir, el retrat de la Sra. Àngela Raduá i de Francesc Alvarez Júnior, alias Paquito. En aquest mateix número ens donen més pistes sobre el col.leccionista:

“Francesc Alvarez, el nostre bon amic, intel.ligent “amateur”, selecte col.leccionista de bona pintura catalana, ha tornat de París”.

Obres que estaven acompanyades per altres d’artistes com Sisquella, o Grau Sala, així com escultures de Pere Jou i d’Enric Casanovas, als qual va encarregar els diversos relleus que decoren la façana de la casa.

De Casanovas el relleu més gran, el del carrer Reverend Lloveras.

I a Pere Jou, els relleus més petits, que tot i que durant uns anys van estar col.locats sobre la finestra del primer pis de la terrassa façana principal al passeig Marítim, una terrassa afegida durant els anys 90, aquests plafons en origen decoraven la llar de foc de l’habitatge.

A la tesi doctoral del Dr. Ignasi Domènech sobre L’escultor Pere Jou, trobem al catàleg raonat de l’artista les fotografies d’aquests tres relleus, encarregats l’any 1934, i que ara segueixen descontextualitzats a la façana posterior de la casa.

Tres baixos relleus de marbre blanc, en els quals s’hi representen una escena bucòlica, un menjar campestre i una sardana.

Retall de la pàgina 285 de la tesi doctora d’Ignasi Domènch

Al número 4 de la revista Art, del mes de gener de 1934, es publica un ampli i il.lustrat article sobre Sunyer, i entre els quadres que s’hi mostren trobem aquestes peces de la col.lecció Alvarez.

També aquesta “natura morta” del mateix Sunyer publicada a la revista Art de desembre de 1934.

I altres peces destacades de Sunyer a la col.lecció:

A finals de 1945, a les Galeries Franquesa de Barcelona, es va organitzar una Exposició Retrospectiva del pintor sitgetà Joaquim Sunyer (1874-1956). L’èxit de la mostra va ser tal, que es va prorrogar fins al dia 18 de gener de 1946. A l’Eco de Sitges del dia 6 de gener llegim:

“Salvo dos obras de la Colección Alvarez, que han sido sustituidas por otras dos de aquella pinacoteca, integrarán la exposición reabierta las mismas telas que constituyen la celebrada manifestación pictórica”.

Dins de Monografies d’Art de les Edicions “Quatre Coses, Josep Maria Junoy va escriure la monografia sobre Sunyer, i entre les 30 reproduccions de pintures que il.lustraven el petit llibret, hi trobem aquests tres nus de la col.lecció Alvarez.

Sobre aquesta interessant col.lecció, Josep Mª Junoy també va escriure aquesta nota, publicada a l‘Eco de Sitges el 6 de juny de 1954:

“Hi trobem algunes mostres de la primera època de l’artista, on la influència de Pissarro i de Degàs són evidentes; i les de la primera època de Sitges, després del seu retorn de París, comtemporànies de la famosa Pastoral comentada per Maragall; i algun testimoni de les seves estades a Ceret amb Manolo Hugué -una figura, un nesprer i un cirerer; i obres de la seva època influïda per un viatge que féu a Itàlia, on s’entusiasmà am el Signorelli d’Orvietto; i les seves etapes successives, on l’exemple de Cézanne i de Renoir havia de concretar-se admirablement en contacte amb el cel, el mar i les figures nostres; algunes altres obres iniciadores d’originalitat i plenitud; i el període de fixació definitiva i mestrívola de l’artista en la seva casa pròpia, voltada d’horta i de jardí…”.

Dibuix que formava part de la Col.lecció de Francesc Alvarez, obra que actualment no està localitzada.

Com podeu veure, la col.lecció Alvarez era un museu complet de Sunyer, i seria important poder aprofundir en les peces que formaven part d’aquest pinacoteca personal, i anar catalogant les obres de grans artistes que va anar reunint, com aquest retrat de “noia rossa” de Francesc Labarta que es va publicar a la revista Art de juny de 1934.

Quadre de Sisquella de la col. Alvarez. Arxiu Rafel Colom

El teatre també va ser una de les seves passions, i potser la causa de les primeres desgràcies econòmiques de la família Alvarez. Al diariL’Instant, publicat a Barcelona el 2 de juny de 1936, mesos abans de l’esclat de la Guerra Civil, es publica una nota on es diu que aquell mateix dia el senyor Alvarez Güell havia firmat el lloguer del Teatre Romea pels cinc anys vinents La notícia també es va publicar a La Publicitat i al Diluvio.

La nova etapa es va estrenar amb l’obra Aquella Noche de Lajos Zilahy,  amb la companyia d’Eugenia Zúffolli.

Tot i els anys de guerra, el Sr. Alvarez va intentar, dins de les seves possibilitats, mantenir obert el teatre. Durant el mes de febrer de 1939, el Sr. Alvarez va dirigir al teatre Romea l’obra Amores y Amorios, de Serafín i Joaquín Álvarez Quintero, amb la companyia d’Enric Guitart que feia de protagonista juntament amb l’actriu Esperanza del Barrero.

Passeig marítim de Sitges amb la casa Figueras a primer terme, la casa Alvarez, i les cases Peris Mencheta i Duran al fons.

A la mort del Sr. Alvarez l’any 1945, el seu fill gran va tenir alguns problemes judicials, que van fer que decidís marxar l’any 1950 a Rio de Janeiro, Brasil, on hi passà un temps i on també hi van anar els seus tres germans, alguns per temps i altres de visita. Al Boe del 21 de novembre de 1956 hi trobem la publicació d’una “requisitoria” on diu que “bajo apercibimiento de ser declarados rebeldes y de incurrir en las demás responsabilidades legales de no presentarse los procesados….” i entre els buscats tenim a  “Alvarez Radua, Francisco: soltero de treinta años, del comercio, hijo de Francisco y de Agueda, natural de Barcelona, de donde era vecino, calle de Balmes 205. primero. primera: procesado en causa 88 de 1948 por estafa”.

Doncs l’anunci va sortir publicat massa tard, ja que Francesc Alvarez Jr. havia mort de càncer, igual que la seva mare, el dia 15 de juliol de 1956 a la seva casa de Sao Paulo, acompanyat del seus germans Armando i Maria Rosa.

Fitxa de Brasil de Francisco Alvarez Radua
Fitxa d’entrada a Brasil de la germana petita, Maria Rosa, que hi va l’any 1955 per “reunir-se amb el seu germà Francisco Alvarez, resident a Sao Paulo”
Fitxa de la germana Elena Alvarez Porter de 1968

No sabem quina va ser aquesta estafa, però Alvarez júnior va obtenir a finals de 1947 les patents de dos invents. Un era “aparato de banda sonora o lector de sonido para películas cinematográficas de 16 milímetros” i un altre de “mejoras introducidas en las prensas-guía para la conducción de la película en aparatos cinematográficos”.

 

NOVA ETAPA: VILLA FLORENTINA O CASA COMAS

Davant d’aquest panorama, la família va decidir vendre la casa, i aquesta va ser adquirida l’any 1951 per Francesc Comas Vila i la seva esposa Florentina Poch Alvarez, iniciant-se una nova etapa. Fou en aquest moment quan es va canviar el nom a Villa Florentina, el qual encara conserva avui i també va ser quan es va reformar, ampliar i reutilitzar el petit edifici que hi havia a la part posterior de la casa, amb entrada al carrer Verge de Montserrat. Una caseta que durant anys el van llogar al Dr. Ortoll, el qual es va convertir en un altre veí molt estimat per tots els que vivien al voltant. (Gràcies Josep Ros López per les teves dades!)

La parella Comas Poch també eren propietaris de Villa Natalia, xalet situat gairebé davant del Kansas, actualment desaparegut, i que l’any 1951 el van transformar en residència turística, amb les ampliacions i adequacions que aquest nou us suposava.

Francesc Comas, va morir a Barcelona l’any 1969. La seva esposa, Florentina, li va sobreviure uns quants anys, morint als 74 anys el 25 d’agost de 1986. La parella tenia dos fills, Joan i Victòria Comas Poch, els quals l’any 1989 van tancar les portes de la seva casa sitgetana, tot i que no van tallar la relació amb Sitges ja que van separar el gran terreny en dos parts, i ells es van quedar amb l’edifici annex situat a la part posterior de la casa.

Fou en aquest moment quan la casa va ser venuda a uns nous propietaris que, entre les brutals reformes realitzades que van modificar la façana que dona a mar, afegint una terrassa amb balustrades, i variant les obertures, tal i com es pot veure en aquestes dues imatges, no en van tenir prou i van pintar tota la façana de rosa, alterant l’aspecte original, una modificació que per sort fa uns anys va ser corregida i la casa torna a lluir el seu color blanc original, tot i que no el seu aspecte inicial.

Añadir leyenda

Però tornant al principi de l’article, per a mi, i crec que per als meus cosins també és així, “ca l’Alvares” (sic.) com li deia el meu avi, la casa del Paquito, el seu amic d’infantesa escapat a Brasil, va ser durant molts anys la casa de la senyora Comas, de la qual sempre he mantingut un record molt poc físic, i més aviat lúdic:  el llit elàstic que tenia al seu jardí, espai sempre obert per passar des de ca l’Artigassense cap mena de restricció….

Ca l’Artigas

Un record i una relació que també queda gràficament registrada amb aquesta sessió de fotos que ens van fer l’avi, especialment la foto feta a l’escala de la “caseta-garatge” de la Sra. Comas, projecte de reforma realitzat pel meu pare, Ramon Artigas Poch, durant aquells anys vuitanta, i que fa 10 anys em va servir per a presentar-me com autora d’aquest blog.

 

I fins aquí la nova píndola-Terramar, i una pista de la que vindrà: Kreyer, Picard, Schumacher…. ah….. i em sembla que hem de tornar a fer un S.O.S pel nostre patrimoni….

Just ara, mentre acabo d’escriure aquest article, al mòbil rebo una foto preocupant…. pot ser que s’estigui construint un nou cos sobre la casa Mercè Serrat?

Es tracta del xalet que, actualment, i després de l’enderroc de a casa blanca que apareix a la foto de dalt, es considera el darrer del Passeig Marítim, el més proper a l’Hotel Terramar, una obra de Josep Maria Martino de 1930 per encàrrec de la Sra. Mercè Salat, i que des de fa uns mesos es troba en obres.

Mai entendrem que el nostra patrimoni és irrecuperable? Seguim……

You may also like...

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *