ANIVERSARI DE PRIMAVERA

Després de la ventada d´ahir; ampli rugit sacsejant els arbres, la pluja repicant al teulat… avui per fi ha tornat, com cada any, la primavera. Tot això, a mi em torna a la meva infància i al record de l’àvia materna.

La iaia, per Setmana Santa plantava les seves flors i jo de petitona l’ajudava en la sembra.

L’aire tenia bona flaire i ella començava a deixar la porta de la casa oberta. ­– Fixa’t – deia–. Mira que si un dia arriben les orenetes i es troben la porta tancada…. – Elles cada any venen a fer els seus nius – deia acaronant les meves trenes.

I si, cada primavera m’entretenia mirant els seus vols. Primer arribaven amb branquetes i fang per a fabricar el seu niu. Després venia la posta, i més tard, m’agradava tant mirar els caparrons que sortien per la vora del niu demanant menjar als pares.

La gràcia que em feien les primeres volades de les petites i la paciència que tenien els seus progenitors en ensenyar-los-en.

Després guaitava el vol majestuós, recorrent el cel amb el·lipses i cercles concèntrics a la recerca de mosquits. Era bonic aixecar les parpelles per descobrir el seu vol sorprenent; el vol quasi màgic de les orenetes.

Malgrat tot, una primavera l’àvia ens va deixar, i el meu cor es va trencar en mil bocins. – Nena és cosa de vida – deien els més grans. Aquell any vaig ser jo qui va deixar la porta oberta i les orenetes van tornar. Elles venen i van, però la iaia mai ha marxat del meu cor ni marxarà, perquè l’amor no entén d’absències.

Montserrat Vilaró Berenguer

You may also like...

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *