LA FORMIGA

La parella va fer un bon àpat prop del riu. La noia va treure un cistell del cotxe, estava curull de menjar. El noi va portar una manta i una nevera. Dins la nevera i hi havia una ampolla de xampany del bo. Varen menjar i van veure. Reien i es feien moixaines també uns quants petons. Jo que sóc entenimentada ho vaig trobar bonic. Que més maco que l’amor?. Semblaven molt joves, just haurien deixat tres o quatre anys enrere la seva adolescència. La noia era molt bonica el noi tenia la frescor dels seus pocs anys, feien bona parella i parlaven i parlaven , les seves veus sonaven melodioses a les meves orelles, encara que no les entengués. I després de brindar amb el xampany, la noia es va aixecar i va collir un pom de flors silvestres va fer una corona i se’l va posar al cap. El noi va riure i li va comentar que no estaven pas al solstici d’estiu. Bé això és de la meva pròpia collita, ja he dit que no entenia les seves veus;  no fa gaire vaig assistir vora el riu a la celebració del solstici i les noies anaven vestides de blanc amb corones de flors al cap com sempre s’ha fet en  aquest país del Nord.

Això és el que diuen els més vells i els savis .

Després rient van anant recollint els atuells , els varen portar al cotxe i entre petons i abraçades van marxar. El sol també havia de marxar amb ells, no perquè anessin plegats, sols que ja era la posta de sol i molt aviat el cel es tornaria roig i els primers estels sortirien de puntetes, com també la lluna, per un cantó. Però no ho va fer, clar vaig pensar jo, estem al Cercle Polar Àrtic aquí tot va diferent.

Jo em vaig apropar al formiguer, sóc la formiga vigia,  la que vigila que tot vagi bé. Vaig cridar a les companyes obreres, que elles sí que saben i entenen el que jo dic. I per Odí !, quina quantitat  de molles de pa i restes de pastís de gerds vàrem trobar!. Per nosaltres també va ser un bon dia, el rebost va estar una mica més ple. I jo la formigueta negra vaig replegar les meves antenes i em vaig poder posar a descansar, un descans ben merescut, oí?.

Montserrat Vilaró Berenguer

You may also like...

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *