El paradigma salentí de la Xyllela Fastidiosa; per la Secció Sindical d’Agricultura de la CNT-AIT

Filed under: General — cntaitmarinaalta at 8:16 pm on divendres, desembre 14, 2018

Llauradors protesteten per l'arrancada d'ametlers Llauradors protesten per l’arrencada d’ametlers.

Quan per febrer de 2017 apareixerien els primers casos de la infecció de la “Xylella fastidosa”, pocs dels agricultors de la Marina Alta pensàvem el que anava a succeir després. En aquests casos d’infeccions, alertes, alarmes… es toca sempre amb la mateixa pedra: la falta d’informació. El cas és que no és difícil identificar conseqüències de les pràctiques econòmiques capitalistes hegemòniques aplicades sistemàticament a un territori, com afecten, de forma determinant i en alguns casos irreversible, als aspectes més bàsics de la vida i a l’entorn en el qual aquesta es desenvolupa. El que resulta més difícil, actualment, és trobar resistència davant de les pràctiques en llocs de la geografia europea, on la cultura popular de resistència ha quedat dràsticament reduïda, existint poques excepcions de lluites dispostes a enfrontar la maquinària capitalista global sense voluntat d’integrar-se en ella.

Per això, ens sembla rellevant la situació que ens aplega des del sud d’Itàlia, en la província d’Apúlia, més concretament a la comarca del Salento situada a la qual comunament coneixem com el tacó de la península italiana. El salentí és un territori predominantment rural, de costums arrelats a uns usos tradicionals d’economia de subsistència entorn de la producció agrícola que, per raó de les distintes intervencions estatals en el sistema productiu al llarg del segle XX, ha anat perdent terreny en els seus usos i costums populars i llauradors.

Mentre que el feixisme italià defensava la figura del llaurador propietari, en la postguerra la reforma agrària impulsada per la socialdemocràcia italiana de 1950, subvencionada pels Estats Units contra el ressorgir de moviments polítics d’esquerra i que produí revoltes llauradores d’importància (Rivolta in bicicleta*) que optaven per l’ocupació directa de terres, s’enfocà, concretament per a la regió d’Apúlia, des d’una lògica de model de desenvolupament econòmic capitalista, promovent una gestió latifundista intensiva acompanyada de grans moviments de capital destinat a obres públiques i de millora agrària que adequaren el territori a les necessitats empresarials. Aquestes lògiques capitalistes de llarg recorregut continuen sent la tònica general des de l’estat Italià trobant poca o nul·la resistència.

Avui dia, encara trobem en el Salento un paisatge i paisanatge particularment rural pel que continua existint una identitat pròpia representada en els seus usos i costums llauradors. Concretament predomina l’olivera, no soles com a generador de riquesa en el sentit econòmic capitalista del terme, sinó com a representació de la relació íntima entre el salentí i la seua cultura. Les oliveres són també més que un element paisatgístic qualsevol, són arbres centenaris i fins i tot mil·lenaris en una importància determinant en el context identitari del territori. Si és tristament cert que, a ulls d’una mentalitat capitalista, resultaria més productiva la substitució d’eixos vells arbres per noves oliveres de menor qualitat però major quantitat de fruit a costa de qualsevol altra consideració.

El cas que ens ocupa, ja ben entrat el segle XXI, ve de la mà de maniobres empresarials i polítiques en el fi d’imposar directa o indirectament un model de producció intensiva típic en l’olivera del camp salentí, seguint el model que ells denominen com espanyol, per a referir-se a la sistematització del conreu i a les pràctiques invasives d’agricultura de la qual l’única finalitat és la producció i el benefici a base de química i usos agressius del sol.

Existeix un problema real de dessecació ràpida d’alguns arbres d’olivera, que ha estat acompanyat per una campanya mediàtica-estatal sense precedents al mateix temps que era designada una Comissió extraordinària estatal a propòsit del cas. Aquests funcionaris, dispostos a gestionar radicalment l’emergència, ben preparats per l’alarma dels mitjans, imposaren una sèrie de solucions dràstiques i irreparables en la “guerra per a acabar amb l’enemic”, usant habitualment eixe to marcial i imperatiu. Però, de quin enemic estem parlant?, la falca per a entrar a obrir els camps salentins a un canvi dràstic de producció sistematitzada cap al model intensiu espanyol anava a ser el bacteri xylella fastidiosa, l’enemic a batre. Les solucions del comissariat per a debilitar al patogen consisteixen en la fumigació d’un còctel de fitofàrmacs i pesticides a desenes de quilòmetres quadrats de superfície sobre arbres malalts, sans, bosc mediterrani… i l’estintolament sistemàtic de mils d’arbres. Tot impulsat des d’una orde executiva regional obligatòria amb les consegüents expropiacions, sancions i ús de la força pública en cas que qualsevol agricultor contravinguera el “pla de guerra” impost.

Resulta rellevant que científicament no hi haja encara raons contrastades per a certificar, almenys, que el bacteri fóra capaç d’infectar en conseqüència una olivera. Encara així, des de l’IAM (Institut Agronòmic del Mediterrani de Bari) s’avançaren unes investigacions en finançament empresarial, res neutra, que apuntaven, des d’un aldarull de contradiccions pseudocientífiques a la xylella com a únic causant de la dissecació de l’olivera. A més, es coneix que, des de fa temps, l’empresa Monsanto** ve desenvolupant llavors d’olivera genèticament modificades resistents precisament a aquest patogen ara encausat. La mateixa empresa, juntament amb Bayer, que proporciona els esmentats fitofàrmacs i pesticides com el Roundup, herbicida cancerigen i dessecant del sol a base de Glifosat i altres verins tan profusament amprats com denunciats.

Per altre costat, existeixen opinions científiques que desestimen completament la teoria del bacteri, optant per una teràpia natural del terreny, sotmés a química i mals usos agraris causants de l’estat poc vital d’algunes espècies vegetals. De fet, afirmen que el causant no és el bacteri Xylella sinó la malaltia “Codiro” (Complesso del Disseccamento Rapido dell’Olivo) causada per un estrés crític determinat per l’esterilitat del sol en estreta relació amb la contaminació química del mateix i la desertificació del territori. La solució del problema del “Codiro” no és la tala d’arbres malalts i sans en pretesa profilaxis, ni molt menys l’ús més intensiu de pesticides i verins contaminants varis per a matar un bacteri, sinó la restauració de bones pràctiques de descontaminació agronòmica i agrotècnica hui disponibles amb facilitat havent-hi voluntat.

Així, les solucions d’emergència governatives no soles no solucionen el problema, sinó que l’agreugen a fi d’acabar amb la tipologia d’agricultura històrica del Salento. En una societat sana, les prioritats no tindrien a l’economia de les grans corporacions per damunt de l’ecosistema natural i humà. Se sent dir per eixes terres que, si la Xylella és fastidiosa per definició, el govern és directament insuportable. Davant aquest panorama poc o res es pot esperar de les lleis i del mateix govern. La solució passa per l’autogestió del problema des dels implicats. No es pot deixar res en mans de tècnics ni investigadors servils al capital, que retenen com exclusiu el coneixement, fent als agricultors dependents de la informació recurtada i interessada que se’ls presenta. Es necessita una resistència activa contra l’ús dels pesticides i fitofàrmacs, contra la tala d’arbres i les expropiacions. Una solidaritat de base que enfront del pla regional comissarial i europeu en lluita contra la política, la propaganda i l’economia del domini, reprenent sabers i pràctiques des de l’auto-organització de la nostra existència, ara reduïda a càlculs de benefici de quins han condemnat la salut i la supervivència en la nostra terra.

Tampoc deixa de ser un desajust d’enfocament afirmar que la nova ecologia progressista, des d’un punt de vista reformista i ecològic, és solució al problema. Promouen solucions sempre en el marc del mercat i de l’assumpció de les institucions estatals com a mediadors i gestors de tot. Tornant-se, de forma més alarmant si cap, l’última ganivetada que disloca l’associació directa del poble en el territori que habita, doncs torna a estar en la seua gestió dirigida des de les lògiques mercantils, independentment del color o disfressa política que s’adopte des de damunt. Una solució que sistematitza la lògica empresarial capitalista, certificada com a ecològica pels seus tècnics, segellada i compulsada, mercantilitzada… afegint plusvàlua i explotació des d’una suposada dissidència que tan sols s’adapta a l’amo, no és CAP solució. Es necessita reprendre la cultura de resistència i tornar a prendre les ramaleres de la gestió dels territoris des d’una xarxa popular horitzontal i autònoma del control econòmic depredador que se’ns imposa.

Davant tant de despropòsit alguns companys salentins, directament afectats, han estat prenint la iniciativa de difondre la situació vergonyosa de la falsa passa de Xylella, acudint a distints actes i manifestacions per a aportar llum i voluntat de resistència contra el pla d’emergència regional governatiu. Per desgràcia els qui ostenten el poder i els seus seguidors no han dubtat en usar mètodes mafiosos d’intimidació per a evitar el moviment contestatari, aplegant a l’extrem de cremar l’oliveral que gestiona un company anarco-sindicalista de la localitat de Bitonto, Gino Ancona, amb el qual, més prompte que tard, tindrem el plaer de comptar perquè ens hi compte in situ la seva experiència de lluita.

El passat dissabte 21 de Juliol se celebrà en la plaça More de Bitonto una concentració informativa amb el nom: “Xylella, el que no ens compten. Informació i solidaritat entre agricultors. El cas de Gino Ancona”, al voltant de la qual es trobaren multitud d’agricultors vinguts des de distints punts d’Apúlia. Allí, es presentaren les dimensions efectives del problema i la necessitat de l’auto-organització i el suport mutu com a ferramenta de lluita. Ha sigut en solidaritat amb Gino, i per la voluntat de difusió de les lluites populars que apleguen al nostre coneixement, que s’ha escrit aquest article, però, sobretot, per la intenció d’activar o reactivar en alguns casos a la nostra comarca una lluita autònoma, desmarcada de les pràctiques tutelades, que, a la fi, seran les que ens permeten aconseguir el nostre objectiu de defensa del nostre patrimoni paisatgístic i cultural.

* La Rivolta in Bicicletta: De desembre del 49 a gener del 50 una part del Camperolat salentí es llançà a l’expropiació i ocupació d’una vasta àrea de terra entre Lecce i Tarento coneguda com l’Arneo. Al crit de “terra, terra”, milers de llauradors estigueren durant 40 dies i 40 nits esquivant les forces de l’ordre (carabiners, policia i un batalló de l’exèrcit) movent-se ràpidament per un vast territori amb bicicleta. Aquesta estratègia i la solidaritat de la població dels voltants, que subministraven dinar i aigua als llauradors, provocà el “necessari” desplegament de forces aèries per al control de la situació. Després del succés es donà l’ordre de confiscar i destruir centenars de bicicletes que acabaren en una gran foguera. Finalment les vagues i manifestacions posteriors foren moderades i desarticulades per polítics i sindicalistes comunistes com Giusseppe Doni Vittorio, que defenia incansable: «È ora doni costruire non doni distruggere». L’estat acabà retirant a les forces repressives i es promulgaren alguns contractes de lloguer sobre la terra per a acontentar als llauradors posposant el problema.

** Es recomana ampliar el coneixement sobre les pràctiques d’aquesta empresa des del llibre de Vandana Shiva “Collita usurpada. El segrest del subministrament mundial d’aliments”, Buenos Aires, PAIDÓS, 2003, 166 P.

Secció Sindical d’Agricultura del Sindicat de la Marina Alta, Adherit a la Confederació Regional de Llevant de la CNT-AIT.



No Comments »

No comments yet.

RSS feed for comments on this post. TrackBack URI

Leave a comment

XHTML: You can use these tags: <a href="" title=""> <abbr title=""> <acronym title=""> <b> <blockquote cite=""> <cite> <code> <del datetime=""> <em> <i> <q cite=""> <s> <strike> <strong>