Els Angelets de les dents

L’Angelet de les dents

L’Angelet de les dents o els angelets és un mite popular català destinat a tranquil·litzar els infants petits quan perden les dents de llet. Igual que en altres països occidentals, a Catalunya, quan a un nen li cau una dent de llet, l’ha de posar sota el coixí quan se’n va a dormir; de nit, l’angelet la prendrà i li deixarà confits o algun dineret.

El ratoncito Pérez o “el ratón de los dientes”

Aquests angelets existeixen arreu del món amb altres noms. A Espanya i als països llatinoamericans, qui fa el fet és el ratoncito Pérez, el ratón Pérez o el ratón de los dientes (Mèxic i Perú). La primera menció coneguda d’aquest rosegador apareix a la novel·la de Benito Pérez Galdós La de Bringas (1884), en què l’autor compara un personatge, gasiu i ronyós, amb el ratoncito Pérez (la qual referència és anterior, doncs, a la del conte que Luis Coloma va dedicar, el 1894, al futur rei Alfons XIII). Ara bé, el ratoncito castellà no és cap ocurrència, per tal com també el trobem a Occitània: allí és la mirgueta. A Cantàbria canvien de rosegador i parlen de l’Esquilu de los dientis (l’Esquirol de les dents). La mitologia galaicoportuguesa, en canvi, segueix el patró anglosaxó i parla d’a fada dos dentes.

The tooth fairy

A França l’encarregat de replegar les dents també és un ratolinet, la Petite souris; una tradició de la qual es fa ressò un conte del segle XVII escrit per Madame d’Aulnoy, La bonne souris, en què una fada transformada en ratolí ajuda una reina a vèncer un rei malvat amagant-se sota el coixí i fent-li caure totes les dents. Al Canadà també és una fada, la Tooth Fairy, i al Quebec francòfon conviuen la Fée des dents i la Petite souris. Aquest esquema el trobem reproduït arreu del món: una fada que sovint s’animalitza prenent la forma de petit rosegador: el Zahnfee alemany i el Tannfe noruec esdevenen a Itàlia el ratolí Topino o Topolino (on tanmateix conviu amb la fada Fatina).

Maritxu teilatukoa

El cas més interessant, però, és el basc, on hi ha la tradició de Maritxu Teilatukoa (o sia, Maria de la teulada). Una tradició que deu ser antiquíssima, preindoeuropea, per tal com enllaça les tradicions dels països asiàtics com Corea, l’Índia, la Xina, les Filipines o el Vietnam, on els nens llencen les dents del barram inferior a les teulades, o a terra si són les del superior –d’aquesta manera canvien la dent per la d’un ratolí, que creix i no cau.

Topino o Topolino

Per antigor i per etimologia, l’esperit basc remet a una divinitat arcaica. Maritxu és un diminutiu de Mari, esposa de Maru o Moro, Deessa Mare dels vascons. Mari va ser convertida en bruixa pel catolicisme, i el seu espòs fou assimilat primer a Mart, demonitzat després i incorporat finalment al santoral cristià com a Sant Martí. El Maritxu basc, doncs, igual que l’angelet català, deu ser una divinitat preindoeuropea (del panteó de Mari i Moro) reduïda a una expressió mínima i simpàtica.

Mari, la Deessa Mare dels vascons

I és que, davant els déus arcaics (passats pel sedàs del panteó greco-romà), el catolicisme va actuar de tres maneres diferents: amb la cristianització, la demonització o la disminució. A Montserrat, Mari es va convertir en la Moreneta, i arreu en Maria o la Mare de Déu. Moro es convertí en el Diable, i les seves sacerdotesses, en bruixes. I les divinitats subalternes esdevingueren, per disminució, martinets i donyets (Catalunya); minairons o manairons (Pirineu català); diablorins (Pallars i Alta Ribagorça); trasgus, malinos i diablecos (Astúries); fades i follets (arreu d’Europa); dimonis boiets i negrets (Mallorca); nyitus (Catalunya i Mallorca); barruguets i fameliars (Eivissa), gambosins o gambotzins (Països Catalans) o tamarros (Occitània, Andorra i Pallars); mamurrak o famerijaleak (País Basc); o el Caro (un mussol amb cap d’home barbut, al País Valencià), les cucales (Tarragona)…

Moro, convertit en el Diable

Els Angelets, doncs, formen part de la panòplia de divinitats iberobasques que han estat reduïdes, animalitzades, demonitzades i folkloritzades. Unes deïtats que en alguns casos han adquirit caràcter malèfic –amb una capacitat limitada de fer mal, car també en aquest caient ha operat la reducció– i en altres conserven la condició originària de genis tutelars i esperits benèfics (i encara n’hi ha que són ambivalents). Vegem-ne alguns.

Martinets

Els martinets

Provenen de Mars o Martis transformat en Diable (o sia, dimonis menuts). Es tracta d’uns homenets tan petits que en un canonet d’agulles, per petit que fos, en cabien una dotzena, i encara anaven tan amples que podien ballar. Aquests menudalls tenen dues habilitats: una capacitat de treball fora del normal –vet aquí per què, d’aquells que treballen a la desesperada, es diu que semblen un martinet– i la capacitat de fer mal a l’amo que desitgen perjudicar. Els martinets neixen d’una llavor menudíssima que es fa sota uns bolets estranys (dits també martinets), amagats entre la fullaraca dels boscos més espessos; aquests bolets només els saben trobar els herbaires de la Cerdanya i d’Andorra, que eren els qui els duien a vendre. Segons la tradició, els martinets són tènues com una llumeta i n’hi ha prou amb un xic d’alè perquè s’apaguin i es perdin definitivament.

Un barruguet

Els barruguets

El barruguet és una variant eivissenca del martinet català. És un ésser petit i forçut, de cap allargat, normalment invisible, que té, però, la facultat d’aparèixer en forma de qualsevol animal (que generalment és un cabrit). La seva ocupació principal és fer entremaliadures per fer la vida impossible a tothom qui l’envolta, com posar sal o cendra en el menjar, amargar les menges o fer pessigolles als infants per fer-los plorar. El que sigui per fer rabiar la gent. Els barruguets són éssers solitaris, si bé les nit de mal temps els plau arramadar-se i anar a jugar, netejar-se i fer tombarelles a l’escuma del mar. El barruguet sol viure en els pous o les cisternes, on es complau d’agafar la galleda quan algú intenta treure’n aigua, per impedir-li-ho. L’única manera de tenir un barruguet content és donar-li una llesca de pa amb formatge: li agrada pler i és l’única manera que deixi de molestar. Tenen força semblances amb els follets de Catalunya.

Un fameliar

Els fameliars

El fameliar és un petit follet de cap i boca grossos, molt lleig, que té una veuarra espantosa i que està a Eivissa i Formentera. Qui vulgui un fameliar ha d’anar la nit de Sant Joan al pont vell de Santa Eulària. Allí, a mitja nit, hi neix una herba que així que brota desapareix; si som a temps de collir-la, l’hem de posar tot d’una dins una ampolla negra i tancar-la, on en poc temps es convertirà en fameliar. Quan obrim la botella, en sortirà una fumassa negra d’on sorgirà el fameliar, que de seguida ens cridarà: “Feina o menjar!, feina o menjar!”. Són les dues úniques coses que el poden assaciar, i si no li’n donem començarà a fer-nos la vida impossible, ja que el fameliar no pot estar mai quiet, si no és dins l’ampolla. El fameliar és voraç i només està entretingut amb tasques impossibles o que demanen un gran esforç (com fer grans parets de pedra, verbigràcia).

Dimoni boiet (Manacor, Mallorca)

Els dimonis boiets

Els dimonis boiets de Mallorca s’assemblen al fameliar eivissenc i presenten trets que els aproximen als barruguets, ja que, com aquests, són esperits inquiets i amoïnadors. La rondalla Es dimonis boiets de Mainou conta que un eixam de dimonis boiets compareix en una casa i li diuen a crits a la madona: “Dau-mos feina, o, si no, tot fa ui!”. La madona hi pensa una mica i diu: “No res, duis-mos una font, i no passarem pus tanta fretura d’aigo com patim”. A les rondalles mallorquines, els boiets compareixen en forma d’escabotells que fan de cort, còmica i maldestre, al Dimoni.

El canut dels manairons

Els manairons

El manairó o minairó és un ésser diminut present en tota la mitologia pirinenca, des de Catalunya fins al País Basc. Neix de l’herba manaironera, dita també de Sant Joan, ja que floreix i grana la nit del solstici d’estiu. Creix en coves de molta fondària guardades per gegants i dracs que només deixen passar gent al punt de la mitjanit de Sant Joan. La llegenda diu que en caben milers en un canut de canya, que quan l’amo el destapa, demanen feina amb desfici, i si no els en dóna el maten. Diu que un grapat d’hereus del Pirineu han tingut, en alguna ocasió, un canut de minairons, i que gràcies a això les seves cases s’han enriquit de manera fulgurant.

Minairons, segueu tot el camp!

Els nyítols

Són éssers microscòpics de la mitologia catalana, menuts com un gra de pols i d’aspecte indefinit. Hom els relaciona sovint amb els manairons. Se’n diu Nitos, Nitus o Nyítols. Ataquen els humans penetrant en el seu cervell a través del nas, els oïdes i la boca. No maten, però es mengen la memòria de la persona atacada, que cau en un son profund; i és que antany es creia que la memòria és una mena de licor dolç que enllamineix aquests éssers diminuts. A Catalunya es diu que tenen nyítols les persones desmemoriades o molt dormilegues. També se’ls invoca per espantar els nens.

Nyítols, nitus o nitos

Xavier Fàbregas, historiador i estudiós del teatre català, ho sintetitzava molt bé l’any 1982, en un article a La Vanguardia: “Les petites divinitats de la terra que sovint feien entremaliadures a la llar dels romans, i a les nostres contrades bastant abans que els romans no hi plantessin les tendes, quan el cristianisme va aparèixer, van anar a parar sense massa manies al sac dels dimonis”.

Fins aquí la visita als parents propincs i llunyans dels Angelets, pobladors de la mitologia catalana i universal, supervivents de la religiositat arcaica i portadors de consol –encara avui– als nostres infants.

Joan Calsapeu