LA TRADICIÓ DEL TIÓ

Última publicació de l’any a tocar de les campanades! Faig una petita pinzellada sobre el Tió i la seva tradició. Bona sortida i entrada d’any!

Malgrat el que es pugui pensar, el Tió no sols té tradició a Catalunya sinó que la tradició del Tió es troba estesa arreu d’Europa, en diferents versions, i està connectada amb la de l’arbre de Nadal o la Fia-Faia. És una de les tradicions que s’han conservat, tot i les variants que ha patit, donat que es relaciona amb la mainada, les cançons, el joc i la promesa d’un món millor.

Les primeres referències al Tronc daten del 1184 a Escandinava i cap al segle XVIII a Anglaterra. Es cremava un tronc durant els 12 dies de Nadal (del 25 de desembre al 5 de gener) i se’n guardava un tros i les cendres per encendre el de l’any vinent guardant així part de la teia per l’any següent.

El Tió té relació directa amb el foc de la llar i la família rebent noms diferents segons a cada indret (trobareu noms i fotografies d’arreu de Catalunya, Aragó i Europa als enllaços de la webgrafia).

El tió o tronc per cremar s’anava a buscar entre el 8 i el 13 de desembre, precristianament coincideix abans del solstici d’hivern i pels cristians amb l’advent de Nadal. I hi anava l’avi, la persona de més edat a buscar-lo. Havia de ser un tronc vell i sec, i sobretot foradat principalment de roure o d’alzina.

El ritual començava el matí de Nadal on novament la persona de més edat, acompanyat de la mainada el portava a la llar (habitualment a la cuina). Se li dóna de menjar i se’l tapa amb una manta sinó té un forat on posar-hi els regals pels nens. Amb tot es transforma en una figura zoomòrfica d’un animal podent ser un record sacrificial que hagués pogut tenir antigament en la celebració.

Segons el folklorista Joan Amades, el tió de Nadal , constitueix una supervivència a l’antic culte al foc de la llar i a l’arbre. En ambdós elements retrobem el sentit familiar i tribal de les festes ja que el foc de la llar simbolitza la continuïtat familiar i el record als avantpassats.

Tradicionalment es colpeja el tió per fer-lo “cagar” o “suar” abans de la missa del Gall o abans del dinar de Nadal per menjar els dolços que ha cagat en l’àpat. I no caga regals sinó dolços, i es canta una cançó que pot ser diferent segons el lloc. Altra vegada aquest ritu de colpejar recorda a un possible sacrifici ancestral.

Segurament és tradició vinguda de llocs muntanyencs i té a veure amb el solstici d’hivern doncs el sol és el més “vell” (la nit més llarga de l’any) per donar pas al nou cicle: la persona més gran va a buscar el tió per als més petits de  la casa. La renovació del cicle. Però també com a protector contra els esperits o el mal que corre en aquestes nits tant fosques i llargues.

Amb això en sabem més d’aquesta tradició que amb el pas del temps ha anat perdent aquest sentit més simbòlic per donar pas a la cultura del consumisme que mica en mica s’apodera d’altres espais.

 

BIBLIOGRAFIA:

Gimeno Isabel (1987): Festes i tradicions de Catalunya. , Barcelona Edicions Cap Roig.

 

WEBGRAFIA:

http://www.llegendesdecatalunya.cat/el-tio-de-nadal-ii-foc-vell-foc-nou/

http://www.llegendesdecatalunya.cat/el-tio-de-nadal-i-del-tronc-de-yule-a-un-esperit-de-la-comunitat/

maiteroyo

Autor: maiteroyo

Infermera Antropòloga

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *